Sempre és un plaer llegir un llibre de James Rhodes com és “Fugides”. Qui és? Un pianista anglès de 42 que s’encarrega de divulgar la música clàssica a tot el món. Però el més xocant és el seu passat que ha bombejat públicament ja que entre els 6 i 10 anys va ser violat pel seu professor de gimnàstica (aquest va morir poc abans que l’anessin a processar per aquest delicte) i que li ha deixat un munt de traumes. Resumint: ha intentat suïcidar-se diverses vegades i ha estat ingressat en centres psiquiàtrics diversos cops. Entre altres malalties mentals pateix transtorn per estrès posttraumàtic. Però la música clàssica el va salvar i ha aconseguit encarrilar-se laboralment així. Amb força èxit. També ha fet conferències sobre abusos sexuals a infantils o música i ha escrit diversos llibres. Finalment, ha estat casat dues vegades. Podríem dir que, tot i que reconeix que el seu cap és un autèntic infern, ha tingut una vida funcional. Ell mateix diu que no ha estat mai feliç però sí ha gaudit de moments de felicitat. I afegeix que això, segurament, li passa a tothom. He de reconèixer que és encoratjador saber històries com aquesta perquè em sento reflectit. La meva vida ha estat més tranquil·la i el meu cap no és tan infernal. Però vull parlar de Rhodes com una excusa per esbrinar què coi és això de la felicitat.

Resposta curta: ni idea. I dubto que molta gent ens posessim d’acord en una definició de felicitat. El primer document important que l’esmenta, la constitució de la felicitat, ja parla de la necessitat de buscar-la però no de trobar-la. Som sers fràgils posseïts per les nostres angoixes i que vivim en societats més o menys malaltes però amb estructures de poder que privilegien una minoria, la que sigui, per sobre de la majoria. Tenim creences que ens donen sentit a la vida però si les gratéssim una mica descobriríem que no són més que supersticions. I no parlo només de les religions o les ideologies que també. Sinó de coses més quotidianes com l’amor que quan ens posseeix volem creure que durarà per sempre, tot i les evidències del contrari. O la felicitat amb amics o familiars que no volem tenir present que acabaran marxant. Perquè no ens agrada la tristesa i la melangia, que tenen molt mala premsa al món actual. Però sense elles no podríem saber el que són els bons moments i l’alegria. La serenitat és sempre bona? De debò? La ira és sempre dolenta? De vegades, ens ajuda a defensar els nostres drets. De vegades. I per damunt de tot la fragilitat final: la mort, de la qual per ara no escaparem. Però no és també veritat que sense la fugacitat que tenen els nostres moments a la vida no la gaudim més? Potser hem de suspirar i adonar-nos que la felicitat és com l’horitzó: està bé veure-la com a projecte a llarg termini sabent que no arribarem mai del tot. I millor que sigui així. Perquè així tindrem més moments feliços i una certa serenor que podem confondre amb la felicitat vertadera i que potser és millor.