Potser m’equivoco no esventrant aquesta setmana el terme cinisme, que tan sovint em ve al cap quan sento insignes representants de la dreta, totalitaris d’esperit, acusar els altres del llautó que a ells se’ls veu d’una hora lluny.
    Curiosament, al principi de tot d’aquesta secció (tardor del 2013) vam dedicar un rodalmot al terme fatxa, arran de l’agressió al centre Blanquerna de Madrid. I no deu ser casual que en tot aquest temps el mot que n’és la versió formal no hagi aparegut per aquí, cosa que demostra que, contràriament al que voldria l’unionisme més bel·ligerant, de violència n’hi ha hagut ben poca, per no dir gens. Ha hagut de ser un hereu del franquisme com Josep Piqué el qui, avesat que la imposició vagi sempre en un un sol sentit, el brandi en témer que potser el corrent canviaria de direcció.
    Feixisme és l’adaptació de l’italià fascismo, que prové de fascio, el feix romà de branques d’om o de bedoll amb una destral inserida, símbol del poder dels magistrats que a l’antiga Roma duien els líctors i que esdevingué símbol del moviment fundat per Mussolini ara fa pràcticament un segle. Adaptació en aquest cas vol dir traducció (fascio equival a feix), però cal dir que no totes les llengües adopten la mateixa estratègia: en castellà, per exemple, es van limitar a manllevar-lo directament, en comptes de l’hazismo (o hacismo) que hauria donat la traducció.
    Com que la família no tenia gaires possibilitats d’ampliació (feixista, antifeixisme), no s’ha sedimentat cap augmentatiu (feixistàs), despectiu (feixistarra) ni diminutiu (feixistó), i en canvi el que sí que va sorgir (i triomfar) va ser una reducció col·loquial: el ja esmentat fatxa. Influït, formalment, pel també itàlic faccia, però passant semànticament a través de fatxenda: un lligam que mentalment costa molt poc de fer i que en canvi lingüísticament no coincideix gens. Ben mirat és com una carambola a tres bandes, perquè fatxenda també prové de l’italià, de faccenda, ‘assumpte, qüestió’, que al seu torn venia del llatí facienda ‘feina pendent, que s’ha de fer’ (per tant, del verb fer). És a dir, que el fatxenda és aquell que galleja de tenir molts assumptes pendents, en general d’estar molt ocupat, molt enfeinat. Ara bé, que el sentit que s’ha acabat imposant és el més despectiu és ben fàcil de comprovar: només cal fer-se venir al cap la imatge de Xavier Garcia Albiol i la resposta ve tota sola. De feina no se sap si en té gaire, però de pinxo de pati d’escola en fa tota la cara.