El director iranià Asghar Farhadi participa per primera vegada a concurs en el festival de Cannes amb la cinta francesa Le passé per seguir burxant amb gran eficàcia els fils dels imprevisibles sentiments humans posats a prova com ens té acostumats en propostes anteriors tals com A propósito de Elly (2009) o Nader y Simin. Una separación (2011). La història està centrada en diversos personatges d’un entorn familiar i arrenca quan Ahmad (Ali Mossafa) retorna al cap dels anys a París per divorciar-se de la seva dona, Marie (Bérénice Bejo), ara promesa amb un altre home, Samir (Tahar Rahim). I el que podria ser una simple història de separacions i noves relacions de parella s’agreuja perillosament ja que hi ha altres persones afectades com els respectius fills dels diferents homes posant a prova també unes inestables relacions paternofilials.

El terreny és propici per a les explosions de les emocions i l’àmbit familiar es converteix en un polvorí quan emergeix un secret del passat que afectarà a tothom i fa replantejar totes les decisions. El resultat és un melodrama enrevessat on la força dels esdeveniments del passat es capaç de provocar un sotrac en unes relacions que ja són conflictives de mena. Farhardi és capaç de crear una espessa teranyina humana on tots els personatges es troben atrapats per construir un clima d’enrariment creixent a base de retrets, acusacions i ferides obertes que costa tancar. Jia ZhangKe i Amat Escalante reflecteixen el llast de la violència social Un habitual del festival com el xinès Jia ZhangKe que ha participat fins a quatre vegades a la en la secció oficial ha presentat a concurs l’estimable pel·lícula A Touch of sin en què fa un retrat col·lectiu de la Xina contemporània a través de diferents personatges que pateixen situacions que els porta a l’ús de la violència en totes les seves manifestacions.

En una estructura desordenada i fragmentària, les diferents històries s’alternen fins a formar un heterogeni mosaic de la societat xina en què les explosions de violència personal sembla l’única sortida. El realitzador xinès aconsegueix transmetre un desassossec social i humà notable en la radiografia actual d’un país ple de contradiccions. Hi ha una alenada desesperada que desemboca en un nihilisme ferotge conformat per actes violents cecs i despietats. Des d’un miner indignat amb la injustícia, la corrupció i el caciquisme local que es venja de forma implacable dels responsables, la resposta salvatge d’una hostessa humiliada o la violència contra un mateix com és el cas del suïcidi d’un noi que fa diferents feines en condicions deplorables. Un fresc heterogeni i dispers que conté algunes incursions fantàstiques, picades d’ullet al cinema d’acció o la presència de teatre tradicional que puntua l’acció i il·lustra també el camí emprés pels diversos personatges. Aquesta atmosfera de violència enquistada es reprodueix també en la pel·lícula mexicana Heli del mexicà Amat Escalante que competeix en la secció oficial després d’haver participat a la secció Un certain regard de Cannes amb Los bastardos (2008). El personatge principal es el que dona nom a la pel·lícula i sobre ell i la seva família recau la violència despietada dels narcotraficants quan la seva germana s’enamora d’un soldat que ha robat part de la droga. Una mostra de cinema inclement i irrespirable que retrata amb tota la duresa possible una violència gangrenada en una societat impossible. Un cinema de la crueltat que aposta per la mostració de la violència extrema exercida sense miraments com maltractaments, tortures i agressions de tota mena que dibuixa un retrat d’un país immers en una espiral de brutalitat sense aturador. És cert que l’explicitud de les seves imatges pot moure al rebuig a l’espectador més sensible però alguns moments atresoren guspires perdurables, cas del preciós pla final que incorpora una certa bellesa, calidesa i esperança en la dissortada vida dels seus damnificats protagonistes.