Estructura és un mot polisèmic la majoria de les accepcions del qual contenen la noció de ‘conjunt’, i en conseqüència de pluralitat (un tot confegit per dues o més parts). D’altra banda, si en comptes del significat l’agafem per la banda de la forma, tenim una paraula llarga (tetrasíl·laba) amb una síl·laba inicial que sovint funciona de prefix (es-) i una seqüència central (-truct-) que trobem en mots com ‘constructiu’ o ‘instructor’. Sotmeto la pobra estructura a aquest estriptis previ per mirar de transmetre a l’atent lector la sorpresa de descobrir que no es tracta pas de cap derivat, com aquests senyals podrien fer pensar, sinó d’un mot invariat, heretat del llatí tal qual:structura. Aquest fet força insòlit és la causa que la família (tirant a curteta: només són una quinzena) semblin els Gasol del diccionari, tots de molts centímetres. Van des de les quatre síl·labes fins a les set (re-es-truc-tu-ra-ci-ó). Un dels fills més cèlebres el vam conèixer a la uni, l’estructuralisme (rival irreconciliable del generativisme), i no es pot dir que tots n’hàgim sortit indemnes. Més enllà de teòriques acadèmiques, és cert que arrossega la llufa de família seriosa perquè forma part del lèxic d’especialitats com l’economia, l’arquitectura, la geologia o, més cap aquí, la sociologia i el seu concepte triomfant de família desestructurada.
    Tanmateix, la gràcia de les estructures que arran del procés s’han apoderat de l’actualitat és que van acompanyades d’aquest sintagma, ‘d’Estat’, que és el que les ha fetes sospitoses. Tant, que no hi ha setmana que l’enemic no miri de bombardejar-ne una o altra o, com ha fet ara, totes de cop. Tant se val que de moment no passin de ser, com aquell qui diu, infraestructures, en el sentit més etimològic del prefixinfra-. Una vegada més, però, constatem que el govern espanyol confia massa en els juristes i massa poc en els lingüistes, que li haurien pogut revelar una dada tranquil·litzadora (per a ells): el DIEC recull l’existència de microestructura però no pas del seu antònim,macroestructura. Com si ens digués: podeu muntar una miqueta d’hisenda pública o un assaig de cosset policial, però res de coses a l’engròs, que això són assumptes de països de debò.
    Déu i la DUI facin que acabem tocant el dos d’aquesta llar desestructurada que és Espanya, però si al final no fos així, la futura delegació del govern podria posar de moda el membre més pintoresc de la colla: l’estructurisme, entès no com a corrent artístic sinó com a visita organitzada a les ruïnes del que havia de ser l’embrió d’un Estat que no fou.