Estimada societat…

Estimada societat, si fos una fulla de les que poden haver-hi a les  branques del Gran Arbre us diria que fa 53 anys vaig brotar… Amb la perspectiva atorgada pel temps, us explico ara, la nostàlgia que sovint m’envolta de les coses virtuoses que, al meu entendre, han canviat i potser no tornaran perquè el passat sempre les fa quedar allà on són… No voldria que penséssiu que la meva mirada ho tenyeix tot de negre, que visc aferrissat a una època idealitzada per la innocència del record selectiu… només vull intentar compartir amb vosaltres la percepció d’aquest canvi, irremeiablement influenciat per la comparació d’un abans amb un ara… Me’n recordo que ens varen ensenyar que la bellesa de tot l’arbre la determinava el seu conjunt, cadascuna de les seves fulles contribuïa a donar-li magnificència, a fer-lo gran i esplendorós perquè també hi naixien flors i fruits, i a aquesta diversitat ho anomenàvem riquesa… Érem conscients que menjàvem tots de la mateixa saba, la del tronc que ens subjectava…

Ens van ensenyar a saludar-nos amb respecte tot just quan  la llum del Sol ens començava  a il·luminar perquè érem part del mateix arbre i també ens servia per exterioritzar una mostra d’afecte, de reconeixement i de no indiferència d’uns vers els altres. Ara…amb prou feines ens saludem, semblem uns desconeguts i ens hem oblidat que dins de cada aparença hi ha un cor que batega… M’havien dit que s’havia de lluitar amb respecte, per canviar tot allò que ens pogués semblar millorable, que no ni havia prou amb criticar sense fer res, a l’espera que les demés fulles solucionessin el propi descontentament… Em van fer entendre, amb l’arribada de la tardor, que érem fulles caduques, que estem exposades a la caiguda i que, per tant, el nostre pas per la vida no és etern però sí les nostres accions… Us vull proposar, amb tota la ingenuïtat del món   (carregada d’il·lusió) que fem un canvi important, caminant sempre amb una rialla posada al nostre rostre,  mirant-nos als ulls, donant-nos les gràcies per tot…

Us proposo que ens tinguem respecte i que no ens oblidem – en cap moment- de demanar-nos les coses amb un “per favor”, que quan ens veiem pel matí ens donem un “bon dia” i preguntem “com va tot?”, que quan estiguem enfadats ens demanem perdó i quan estiguem contents riguem plegats… que no entrem als llocs sense dir un “hola” ni en sortim sense dir un “adéu”, que deixem de ser allò que tenim i siguem allò que som, que acceptem la nostra dimensió i entenguem que no totes les fulles som iguals… Per què no ho intentem?… En gran mesura, la predisposició condiciona la nostra vida i recordem que dins de cada vida hi ha una història…

1 comentari

  1. M’agrada l’article. Sempre he cregut que el respecte bàsic és molt més important del que ens pensem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *