Espècies en perill d’extinció: Xoriguer petit

Dos exemplars de xoriguer petit (Gencat.cat)
Dos exemplars de xoriguer petit (Gencat.cat)

Més de 32.000 espècies, incloent-hi vegetals, estan en perill d’extinció i algunes les trobaràs a faltar. El titular sembla graciós, però no ho és. Més de cinc mil espècies d’animals es troben amenaçades actualment. Quins animals estan en perill d’extinció a Europa? Espècies invasores de manera accidental o intencionada alteren la cadena tròfica. Podria ser l’espècie humana la propera a extingir?

El xoriguer petit, com el seu nom indica, és un petit rapinyaire (120-150 g) que pot criar en colònies. És estival, hiberna a l’Àfrica subsahariana, on poden fer nius comunals de milers d’exemplars en un sol lloc, malgrat que cada vegada es queden més exemplars a passar l’hivern a la península Ibèrica. Amb marcat dimorfisme sexual, amb els mascles que combinen colors grisos i color teula, i les femelles de color marró. El seu grau d’amenaça és “vulnerable”.



Hàbitat

  • Zones obertes en àrees de clima càlid i sec, amb vegetació escassa o baixa (pastures, àrees amb conreus extensius, etc.). Generalment, en terres baixes i en terreny pla o ondulat.

  • Espècie típicament colonial que nidifica en agrupacions generalment no superiors a 25 parelles, malgrat que també pot criar individualment.

  • Antigament, però, nidificaven fins i tot centenars de parelles en un mateix indret. Cria principalment en construccions humanes (edificis antics, murs o ruïnes) tant en àrees urbanes com en zones rurals. Poques colònies s’ubiquen en llocs naturals (cingleres). Nius localitzats en forats o sota teules.



Distribució

  • El xoriguer petit és una espècie migratòria. Durant l’època reproductora, es distribueix pel Paleàrtic, per sota dels 55º nord, des del sud-oest d’Europa i el nord d’Àfrica fins a Mongòlia. A la tardor, marxa a hivernar a les zones estèpiques d’Àfrica, més al sud del Sàhara, tot i que s’ha descrit la hivernada d’una part important de la població a diversos llocs de la península Ibèrica, altres localitats del sud d’Europa, sud de l’Àsia i nord-oest de l’Àfrica.

  • A Catalunya, és una espècie bàsicament estival. L’arribada a les zones de cria comença a finals de febrer, i hi roman fins a mitjan setembre. La distribució actual de l’espècie a Catalunya és bàsicament a les zones on s’han realitzat les reintroduccions dels exemplars: secans de la plana de Lleida i l’Alt Empordà.

  • La població lleidatana es reparteix en cinc nuclis principals:  Secà de Balaguer-Castelló de Farfanya (Noguera), Secà de Belianes-Bellpuig (Urgell), Secà d’Alguaire-Almenar (Segrià), i a Mas de Melons-Alfés (Garrigues-Segrià).

  • La gironina disposa de tres nuclis, un de principal localitzat en els límits de la serra de l’Albera, un altre al cap de Creus on l’any 2002 es va començar a reintroduir l’espècie, i un últim nucli al PN dels Aiguamolls de l’Empordà, aparegut l’any 2006 a partir d’exemplars procedents dels altres dos nuclis i que es van establir per si mateixos en aquesta zona. A Castelló d’Empúries trobem l’única colònia urbana de Catalunya.

  • Aquesta distribució coincideix força amb la distribució històrica de l’espècie ja observada a l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya de 1984, a excepció de les parelles ja desaparegudes que niaven al Bages i al Barcelonès.



Informació extreta de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.

[do_widget id=category-posts-pro-64]