A mi em poseu un sintagma com aquest a davant i els jocs de paraules em cauen sols. Primer, per la confusió amb moció de censura: moció de confiança, qüestió de censura… Quants acudits no en faria! I després per les possibilitats que ofereix la polisèmia: “Només és qüestió que tinguis confiança, reina…” i així anar fent. Ja m’imagino un guió televisiu de… Deixa, deixa, val més que anem per feina abans no l’acabi de vessar. Som-hi, doncs.
De la importància del terme en qüestió (ho veieu?) en dona fe l’entrada mateixa del diccionari: tres significats diferents (com a sinònim de pregunta, de renyina i d’exposició filosòfica, amb nou subaccepcions en el cas de la primera, i sis locucions o expressions, com ara posar en qüestió, la simpàtica qüestió de turment (tortura que en temps de la Inquisició s’aplicava als reus per fer-los parlar) o la que ara ens ocupa, aquesta qüestió de confiança que per als lectors habituals de premsa no deixa de tenir alguna cosa de tortura, també.
Ara, en realitat la influència d’aquest mot d’aspecte semiculte (per la dièresi) va molt més enllà. D’entrada, és pare de família, cosa que vol dir que és un tronc que es ramifica, i no es pot dir que hagi estat garrepa amb la descendència. Se’n deriven mots de tanta rellevància històrica i contemporània com ara adquirir (i els que en pengen), conquerir (i aprofito per recordar que conquistar i conquistador també són variants correctes. De fet, en assumptes del cor són els que toquen: “Amb la seva bellesa el va conquistar”), enquesta, inquirir o requerir. I atès que avui estem didàctics, valdrà la pena aprofitar que l’adjectiu exquisit i el substantiu requisit (en el sentit de ‘plat o menja delicada o especialment sofisticada’) solen menar a confusió per reblar que tots dos són perfectament legítims i fills del mateix pare.
I he deixat l’etimologia pel final perquè així s’entendrà millor la substància de la reclamació del president Puigdemont. Quaestio, quaestionis volia dir, per als llatins, ‘recerca, indagació’, però també ‘problema’ i, encara, ‘discussió’. Tres significats, també, ves per on. I el verb del qual havia eixit era quarere, ‘cercar’ i alhora ‘recercar, indagar’. Que, per cert, va donar en català antic el verb querre o querir (d’on procedeixen la majoria dels derivats que hem vist), la pèrdua del qual és la causa de tantes cabòries sobre el diferent caràcter de catalans i castellans manifestat a través de la dicotomia querer vs. ‘voler/estimar’. Cal dir, tanmateix, que en portuguès el verb querer també s’ha mantingut.