Ernest Crusats neix el 1986 a Vic. El 2010 guanya el Concurs de Maquetes Sona 9, la plataforma de grups emergents més important dels Països Catalans. Un concurs impulsat pel Grup Enderrock. Des de llavors i amb els seus dos companys Jordi Torrents i Jordi Casadesús, el grup liderat per Crusats publica ‘Les ratlles del banyador’ (2011, Música Global) i ‘On és la màgia?’ (2014, Música Global). L’últim àlbum, acabat de presentar aquest març, representa una nova aposta estilística del grup osonenc.

‘On és la màgia?’ deixa el folk enrere, mostra un altre grup o una nova versió d’un mateix grup. Per què?
Suposo que no ens acabava de ‘molar’ el primer disc i per això ens hem tornat a inventar. També crec que, des de un punt de vista com a creadors, no ens podíem permetre el luxe, encara, de considerar que el primer treball que havíem fet ja era prou potent com per fer-ne una còpia. Per tant, hem creat un altre univers. Ens sembla un exercici d’humilitat musical el fet de dir “Anem a crear una cosa diferent. Anem a fer un disc agafat més des del punt de vist del col•lectiu, on el grup té més importància i no tant unes cançons d’autor arranjades”. També haig de dir que ens semblava que tot el què és l’univers més folk, més tranquil i de cantautor era una mica reiteratiu amb tot el què està passant en aquest país i creiem que la música pot créixer cap a altres direccions.

Així doncs, ‘Les ratlles del banyador’ no us agradava?
No és que no ens agradés… en el seu moment sí que ens agradava i avui continua havent-hi cançons que toquem al directe però també n’hi ha d’altres que ja hem abandonat. Les primers cançons que fas, en general, no són les que t’agraden més. Perquè t’agradin les cançons que fas necessites haver-ne fet unes quantes. Nosaltres encara estem aprenent a escriure cançons, lletres i melodies. Per això no ens agrada tant el disc anterior.

Com encaixen aquest canvi de direcció els vostres seguidors més fidels?
A veure, aquest últim disc tampoc és que sigui una cosa radicalment diferent al que ja havíem fet. No estem fent psicodèlia ni experimentació però tampoc estem fent les cançons fàcils, dolces i populistes que podríem haver fet. Els seguidors més fidels entenc que ens seguiran a capa i espasa fem el què fem. Els que esperaven un disc més de folk més de cançó més senzilla i introspectiva potser hauran d’esperar els pròxims discos o hauran de continuar escoltant l’altre disc (riu) però, vaja, jo espero que la gran majoria de gent ho rebi com una aposta que ha fet el grup assumint certs riscos, buscant l’experimentació, indagant una mica més i sent més creatius. Dins les nostres possibilitats, clar.

Però on veiem més La iaia? A ‘Les ratlles del banyador’ o a ‘On és la màgia?’?
Això és una bona pregunta perquè nosaltres quan estàvem fent aquest segon disc, més al principi, hi havia la sensació de “- Això que estem fent no és La iaia”. Doncs bé, La iaia podríem haver decidit que fos el què havia estat fins llavors o podem assumir que realment és el què és ara. Home, sent justos amb nosaltres mateixos potser és tot el què ha anat passant, no? I allò ‘wai’ de La iaia és que és més el què ha de venir que no pas el què ha set fins ara. D’un primer disc a aquest segon hi ha aquesta espècie de salt i no sé quin salt hi podria haver al tercer.

A banda de notar un canvi en la vostra musicalitat… també trobem unes lletres que sembla que són més oníriques… Com sorgeixen?
Les lletres també és un dels camps de batalla que tenim pendents. Sí que en aquest segon disc són més fantasioses. No són tan introspectives ni tan sentimentals. Jo, en general, tinc una manera d’escriure que intentaré canviar perquè em passo moltes hores escrivint i reflexiono molt: analitzo, torno a analitzar, rellegeixo…. De fet, faig com tres o quatre lletres per a cada cançó i després trio la idea que em ‘mola’ més… En general és un procés molt feixuc i ara estic entrenant ara una manera d’escriure que sigui més directe i espontània.

‘L’ós’ és el senzill de presentació d’’On és la màgia’. Representa tot el disc?
No representa tot el disc. ‘On és la màgia?’ és un disc en què totes les cançons tenen el seu propi univers encara que estan bastant relligades perquè més o menys anem fent servir la mateixa instrumentació. ‘L’ós’ l’hem triat com a ‘single’ perquè és una cançó que té un ritme molt marcat, té un ‘riff’ bastant característic i és una cançó que a nosaltres sempre ens ha posat els pèls de punta allà a l’estudi. És una cançó que d’entrada ja ens va agradar molt i que marca un punt d’inflexió en la nostra manera d’entendre la música.

Seríeu on sou ara si no haguéssiu passat pel Sona 9?
No. Impossible. I no sé si seríem a un millor o pitjor lloc. Tampoc sé què és millor i què és pitjor. El Sona 9 té moltes coses molt positives perquè et dóna la possibilitat de poder enregistrar un disc amb unes condicions que sense haver-lo guanyat serien impossible. Això fa que s’activi tota una maquinària, que se’t generin unes expectatives i, així, entres en un circuit d’una manera molt ràpida. D’altra banda, també hauria estat maco fer les coses amb un altre ritme i deixar que el procés fos més natural, auster i sincer.

Ho tenen fàcil els grups emergents d’ara?
Els grups emergents tenen una cosa bona i és que quan apareixen són la novetat i estem a un món en què la novetat sempre agrada. És allò de ‘el què podria passar’. Un grup emergent encara pot demostrar que ells poden ser els nous Beatles. Davant el dubte, tenen aquest avantatge. Un cop ja hi estàs posat has d’anar defensant el teu treball sense aquesta carta de la novetat. Està ple de grups nous que desapareixen al cap de poc temps i a nosaltres també ens podria passar.

A la vostra web diu “No us oblideu de donar suport a la música en general”. Com creus que ho hem de fer?
Donar suport a la música es fa interessant-te per la cultura, cultivant l’amor a l’art. Jo crec que és una bona manera d’enfocar el futur de les nostres societats i el nostre, com a persones. Això es pot fer anant a concerts, consumint música, escoltant-ne… Sobretot anant als concerts en directe que és el capítol més important que tenim ara els músics perquè és d’on traiem els beneficis suficients per poder seguir fent música.

Es pot viure de la música a Catalunya?
Molt pocs ho poden fer. Hi ha uns quants que en viuen prou bé i la gran majoria, el 99%, en viu d’una manera més subsidiària. Crec que està ple de músics gairebé en risc d’exclusió social (riu) perquè això de la música és molt complicat. Hi ha uns quants grups que tenen el monopoli cultural que són els que triomfen, els que realment tenen moltíssim públic. Són els que els mitjans els fan cas, que són a tot arreu… aquests sí que en viuen. Però vaja, jo he vist episodis de la música catalana tristíssims. He vist en Pau Riba tocant a Vic per a deu persones. Llavors és quan et planteges si aquest país està interessat en la música o en què està interessat. Aquest dia em va saber especialment greu perquè ens omplim la boca defensant el moment musical d’aquest país però que passin aquestes coses també és per dir: “- Ep! Que tampoc és que això sigui la panacea”.

Què creus que té Osona que fa que sigui un dels punts de Catalunya on neixen més artistes i grups de música en català? És més fàcil si ets osonenc?
Jo crec que és perquè hi ha tradició, a la comarca. Des del anys 90 se’n deia ‘el Liverpool català’ i quan hi havia tot el fenomen del rock català hi havia molts grups que eren d’Osona. Anant més enllà del tema de la tradició, Vic (o Osona) és una capital de la cultura catalana: està ple d’esglésies, hi ha el bisbat, l’Escola de Música, és un punt on hi havia pasta i on hi havia pasta hi havia instruments i on hi havia instruments hi havia cultura. Tot això s’ha anat transmetent de generació en generació. Ho agafem com a nostre i per nosaltres és més senzill posar-nos-hi.

Textos: Georgina Altarriba/ACPG
Fotos: G.A./ACPG