Els tàndems de directors regnen per un dia al Festival de Sant Sebastià

La  jornada del diumenge 24 de setembre ens deixava dos plats forts de diferent signe així com una inesperada revelació. En un dia marcat per films dirigits a quatre mans, el reconegut tàndem format pels bascos Aitor Arregui i Jon Garaño presentava el seu nou film parlat en euskera “Handia” inspirat en fets i personatges històrics. D’altra banda, el tàndem francès Eric Toledano i Olivier Nakache repetia en la seva fórmula de comèdia fàcil i popular amb “C’est la vie”. I la sorprenent descoberta arribava amb una rara combinació de documental i pel·lícula de ficció a càrrec dels documentalistes belgues Yves Hinant i Jean Libon, “Ni juge, ni soumise”. En aquest estrany híbrid cinematogràfic ambdós cineastes es serveixen d’una matèria primera privilegiada, un personatge autèntic, la jutgessa d’instrucció Anne Gruwez, qui s’interpreta a sí mateixa. En aquest docudrama es reflecteix tot el carisma d’aquest personatge singular, una jutgessa estrella, així com la complexitat de la seva feina diària de magistrada enfront de criminals, lladres o agressors sexuals. Entre l’humor i l’horror, el film ens deixa un ampli i gràfic repertori sobre la duresa de la vida d’un món real sovint inconegut que es revela en el despatx i les investigacions d’Anne Gruwez.
 
   Gegantisme
 
   Després del gran èxit del cinema basc “Loreak” d’Aitor Arregui i Jon Garaño, candidata espanyola als Oscar 2015, els dos directors repeteixen tàndem en la direcció i retornen a la competició oficial del Festival de Sant Sebastià per presentar un film inspirat en fets reals i rodat novament en euskera “Handia”.  Es tracta d’un film estructurat en diversos capítols, que ressegueix la història de dos germans bascos d’un caserio guipuscoà en el segle XIX, especialment quan Martin torna viu de les guerres carlines i descobreix que el seu germà Joaquín s’ha fet enormement alt, convertit en un gegant. Aquest fet inexplicable mourà ambdós germans a fer una gira per Espanya i Europa per fer fortuna mentre Joaquín és exhibit com a fenomen mundial.
    El film adopta un to de cinema fantàstic en molts moments, degut al fet extraordinari del gegantisme d’un dels germans. Això fa que s’acostin en molts moments a l’àmbit de les llegendes, on allò real adquireix aires de faula, com si s’hagués impregnat del cinema de Tim Burton o Terry Gilliam. Però aquest film bascula entre el melodrama familiar, sobretot l’amistat fraternal, i també la comèdia, deixant moments genuïns per l’humor i les bromes, sovint a partir dels malentesos idiomàtics. El film resulta atractiu en general, amb instants inspirats, amb una rica concepció visual, però en molts trams es fa monòton i feixuc, amb un reguitzell d’escenes estirades, deixant una ambivalent sensació de descompensament que està a punt de malmetre els seus evidents encerts.
 
Celebració
 
      La comèdia francesa “C’est la vie” dels directors Eric Toledano i Olivier Nakache – responsables d’èxits com “Intocable” (2011) i “Samba” (2014), que va clausurar la 62a edició del Festival basc-, s’ha colat de forma força incomprensible enmig de la competició oficial. En aquesta ocasió, la comèdia gira sobre els maldecaps de la celebració d’una boda moderna en una mansió estil segle XVII a càrrec d’un veterà director d’una empresa de càtering, interpretat amb la coneguda solvència per Jean-Pierre Bacri. El film és una simfonia coral impregnada del vertigen dels preparatius d’una festa concorreguda, on conflueixen sobretot un extens servei i, posteriorment, els convidats. Així que ens trobem en un espai propici al caos i el desordre, i que avança sovint a un ritme voraginós.
      Els directors espremen els acudits, el xoc de personatges oposats, els jocs de paraules, els personatges ridículs i estrafolaris o els tics i manies d’altres protagonistes. Enmig d’aquest sarau al llindar del col·lapse sobresurt també un impulsiu dj suplent ( Gilles Lellouche). “C’est la vie” no es conforme en ser un simple passatemps sinó que procura combinar allò greu i allò anodí, buscant tant el riure fàcil com la reflexió o la sentimentalitat. Es tracta d’una fórmula de comèdia fàcil, de regust agredolç, bastant apamada per aquest tàndem francès, en què el resultat final és tan previsible com efectiu. 

TOTES LES NOTÍCIES