És una reflexió que m’obsessiona des de fa molt de temps i sóc increïblement pesat respecte a aquesta qüestió: els límits que té el poder i com podem fer poc (però això és més que res) per ser amos del nostre destí. Recordo el que va dir Donald Trump en complir 100 dies del seu mandat que no es pensava que fos tan complicat això de governar. Quelcom similar va declarar, públicament, l’alcaldessa barcelonina Ada Colau, d’esquerra contundent. Afirmava que en arribar a governar el consistori de la ciutat comtal es va adonar que hi havia moltes diferències entre el que des de l’oposició es pensa que es pot fer i el que realment es pot dur a terme. I com aquest exemple hi ha molt altres. Encara recordo aquell primer ministre britànic que quan li van preguntar que podia afectar més la tasca dels polític va assegurar, contundentment: “els fets”. I és que la realitat del poder és molt més simple i complexa del que es pensen els qui no el tenen i que no acostumen a veure que té unes dinàmiques pròpies que acostumen a funcionar, independentment, de la ideologia.
Però és que també funciona així en la nostra vida personal. Hi ha físics quàntics que diuen que hi ha 9 o 11 dimensions, tot i que només coneixem tres i especulem amb que el temps podria ser la quarta. Sovint ens movem per la vida fixant-nos en una o dos coses rellevants i som cecs a la resta de la vida i tard o d’hora la realitat es venja. Sempre recordaré el cas d’aquell triomfador que en el moment més àlgid del seu èxit professional deia que “no li permeto a la realitat que m’imposi res”. I vaja si li va imposar coses. Fa falta dir què va haver molts canvis i per a pitjor en la seva vida? Podem calcular quin impacte tindrà un càncer, per exemple, en la nostra existència pausada i tranquil·la? O l’esgotament d’una relació sentimental que no hem sabut veure? Som sers fràgils que som conscients de nosaltres mateixos i que sabem que acabarem. Potser hauríem de ser més conscients dels nostres límits i dels que tenen els qui gaudeixen de més privilegis i poder perquè aquesta humiltat ens pot fer créixer.
A mi m’obsessiona molt aquest tema perquè explica tantes coses…Els límits de les nostres decisions i de les que prenen els poderosos. Som tant febles i són tant febles!!!
Pere, és sumament interessant el tema que has exposat i potser les oportunitats que ens dona la vida, al assumir una responsabilitat, ens fa variar les dioptries de la nostra visió d’un tema concret, perquè la presa de decisió col.lectiva sempre implica molta presió… Genial l’article!!!!