Això de “l’aura abonyegada” li ho vaig sentir dir a una companya de treball que acabava d’emergir d’un abarrotat ascensor d’un edifici d’oficines i, molt creativa ella, barrejava d’aquesta forma nova el concepte oriental de l’halo d’energia de l’ànima (l’aura) amb el que en psicologia social denominen l’espai vital personal, és a dir, és aquest espai físic al voltant nostre, molt difícil de determinar, però que ens fa sentir incòmodes si és traspassat.
En principi, els experts parlen de distàncies físiques acceptables o no pertorbadores a les quals anirien de 15/45 centímetres per a la família i les amistats íntimes, als 45/120 centímetres per als amics i col·legues i fins als 3 metres per a desconeguts en zones públiques. (Sempre he pensat que aquestes valoracions les va fer un anglicà).
Aquesta alteració estressant no es redueix exclusivament a una distància física determinada sinó que també podem tenir una percepció invasiva quan se’ns obstaculitza el camp visual, percebem nítidament una inesperada olor o calor corporal aliena o ens desborda un to de veu que considerem molest.
Això em ve al capdavant aquests dies en què, de manera intensa, les veus crítiques amb el turisme que ens visita sonen més fortes i nombroses que mai. És una queixa recurrent sobre l’ocupació massiva dels nostres carrers, dels nostres llocs fotogènics i també del transport públic, a més tenen una mica d’extraterrestres perquè no caminen ràpid com nosaltres, dubten, fan rotlle consultant el google maps, necessiten un segle per a fer una foto, parlen rar… en fi, que envaeixen de manera estressant el nostre espai vital.
“Tourist Go Home”, frustració i hipocresia
A més del mencionats laments verbals galopants, un, que viu en el barri de Gràcia, està acostumat a les pintades i adhesius amb la frase “Tourist Go Home”, però aquesta frase no és una reacció contra un estrès més o menys suportable, aquesta frase és una altra cosa, és un crit de frustració dels nostres joves, i no tan joves, que no poden accedir a un habitatge en el barri i, ja tampoc, a un lloguer assumible. La gentrificació sí que és un problema molt real i dolorós. Però al mateix temps, la comprensible motivació de la denúncia grafitera també encobreix una certa hipocresia, una certa contradicció, perquè la mateixa persona que “dispara” contra el turista que vol conèixer Barcelona, no està disposada a renunciar al seu desig de conèixer Londres, Nova York o Istanbul. Mira per on, resulta que els barcelonins també som viatgers i volem conèixer altres llocs i parar-nos a fer fotos en ells. Els nostres visitants no són diferents.
El turisme de creuer
M’explicava un expert que el turista de creuer és el visitant que totes les ciutats voldrien i per això veiem que tots els ports de l’entorn, des de Palamós a Cadis, competeixen i s’esforcen perquè la seva ciutat sigui escala regular d’aquests vaixells i desbancar a Barcelona que està en la cúspide de l’especialitat.
No està mal vist això de “visitant desitjat”, el turisme de creuer no és turisme de borratxera, ni fa balconing, ni acapara apartaments turístics per setmanes, ni tan sols és noctàmbul, és un turisme tranquil, discret, que es mou per zones molt determinades i amb una capacitat de despesa per sobre de la mitjana dels nostres visitants.
A més, és el mecanisme miraculós per a aconseguir vols directes intercontinentals per al nostre aeroport en ser Barcelona el port principi i final del creuer. Per part seva, les navilieres de creuers també són conscients de la creixent síndrome de “l’aura abonyegada” que creix a la nostra ciutat i estan obertes a prendre les mesures necessàries per a facilitar la convivència dels seus clients i els nadius. En aquest període de sequera, va ser iniciativa de les navilieres la d’auto prohibir-se fer aiguada a Barcelona i des de fa temps secunden sense dubtar totes la iniciatives de des-carbonització que el nostre port està implementant.
Prohibir és el més fàcil; la millor manera d’acabar amb els accidents de cotxe seria prohibir els cotxes però, hem preferit regular i millorar els instruments que intervenen en tota aquesta activitat. Cal prohibir el turisme a la nostra ciutat? Cal prohibir els creuers? O és millor buscar entre el conjunt de les parts implicades solucions intel·ligents perquè tothom pugui exercir el seu dret a viatjar sense danyar ni frustrar als que viuen en els llocs que visitem?
Víctor Rubio
PS: Prego que el lector no vegi en aquest article gens de defensa dels grans especuladors d’apartaments turístics, tot el contrari. És un grup petit que està fent un mal social immens.