Sí, és cert que últimament i jo diria que afortunadament s’ha posat de relleu que la Índia i la Xina han fet grans contribucions a la humanitat i que no hauríem de blasmar-les. Fins i tot els ateus recalcitrants com jo difícilment criticarem (i potser ens sentirem enlluernats) el budisme. Però Europa ha mitificat durant més de 2.000 anys Grècia. Bona part de la nostra cultura és grega. On va començar la ciència i la democràcia? O la història, o la filosofia o el teatre, o moltes altres coses que he oblidat? El nostre indidualisme modern i materialisme no són més que versions dels que ja hi havia a Grècia. I què dir d’Atenes, que va viure durant dos-cents anys un experiment democràtic que només va poder ser interromput per les armes dels invasors estrangers. La influència grega va ser tant gran a l’imperi romà que es va arribar a dir que Roma havia estat capturada pels seus dominats. I l’únic lloc on el llatí no va desplaçar els idiomes locals va ser a l’àrea d’influència grega. I no hem d’oblidar que l’imperi romà que va caure al segle V de la nostra era va ser el d’Occident perquè Bizanci va perdurar 1.000 anys com l’imperi romà d’Orient. Queda molt d’aquestes glòries passades? Potser no. Però l’imperi otomà va començar a esquerdar-se amb la revolta dels grecs al segle XIX, que van tenir el suport dels occidentals precisament per tot el que havia suposat Grècia per la nostra cultura. I després de la conquesta europea del món aquesta hel·lenització va ser global. Els grecs van lluitar venjativament contra els otomans després de la primera guerra mundial i els van obligar a reorganitzar-se en una república secular per vèncer. I a la segona guerra mundial van provocar molts problemes als nazis.

Tot això és el passat. Ara estem on estem i estem a punt d’oblidar algunes de les lliçons que ens ha atorgat la història. Per exemple, la grega, que va perdonar (obligada) bona part del deute que Alemanya havia contret amb aquest i altres país després d’haver-los arrassat a la segona guerra mundial. Fa 41 anys que és una democràcia i no ha estat gens exemplar. D’entrada no tenen ni un catastre com Déu mana, quelcom inconcebible si es vol tenir un sistema fiscal. El frau fiscal entre els rics i la classe mitjana ha estat generalitzat i bona part dels funcionaris i els jubilats tenen unes condicions molt millors que els d’altres països de l’entorn. I la demagogia i el clientelisme han estat les eines preferides de la seva  classe política. La paraula autocrítica, d’origen grec, tampoc l’han aplicat gaire i no han sabut aprofitar massa les quitances que s’han fet al seu monstruós deute estatal. Perquè, a sobre, el pressupost de defensa és més alt del que és habitual en un país de la UE. Tot això és veritat. Però ara que toquen dies decisius recordarem la primera part: el que devem a Grècia, el que ens devem a nosaltres mateixos? O preferirem imitar el que segons el romà Tàcit deien els germànics als representants imperials: “van crear un desert i el van anomenar pau”. Doncs això.