Xavier Antich reivindica en el pregó de la Festa Major de la Seu d’Urgell el missatge de la manifestació d’avui a Barcelona de repulsa al terrorisme i de dol per les víctimes dels recents atemptats a Catalunya

El filòsof urgellenc Xavier Antich, acompanyat per l’alcalde de la ciutat, Albert Batalla, i la regidora de Festes, Sílvia Iscla, ha llegit aquest vespre des de la balconada de l’Ajuntament urgellenc el pregó que ha inaugurat de manera oficial la Festa Major de la Seu d’Urgell 2017.

Antich, només començar, ha remarcat l’honor que representa ser pregoner de la festa major de la Seu d’Urgell: “Moltíssimes gràcies. L’honor és immerescut, perquè no tinc cap mèrit per ser aquí que el mateix que teniu vosaltres: ser de la Seu, cosa de la que me’n sento molt orgullós”.

Al·lusió a la manifestació d’avui a Barcelona

Xavier Antich ha continuat el seu pregó tot recordant als manifestants que aquesta tarda han omplert Barcelona per mostrar la seva repulsa contra la violència i el dol cap a les víctimes dels atemptats a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. “Han cridat que no tenen por. Que volen viure en pau. Que el Mal no podrà amb tot el Bé que volem per al país i la gent que hi viu. I el seu crit és el nostre: des de la Seu, ens sumem a aquest clam de pau, en favor de la vida i el respecte, la convivència i la diversitat. No tenim por! Hauria estat bé poder-se manifestar també contra la mentida i la manipulació que amenacen la democràcia, però amb segons qui a la manifestació no és podia fer”.

El pregó de Xavier Antich ha continuat amb una descripció de la Seu d’Urgell, tot remarcant els tres elements que la fan singular. “Hi ha moltes coses que fan de la Seu el que és. Però, per sobre de totes tres: el Cadí, la catedral de Santa Maria d’Urgell i el passegi i el mercat”, ha destacat Antich.    

El filòsof urgellenc ha seguit amb tot de records emotius, tot revivint la seva infantesa i joventut a la Seu d’Urgell.

Text íntegre del pregó

Urgellenques, urgellencs, Alcalde, amigues, amics,

tinc una sensació molt estranya de ser aquí, convidat per l’Alcalde i el Consistori a fer-vos el pregó de Festa Major. Moltíssimes gràcies, l’honor és immerescut, perquè no tinc cap mèrit per ser aquí que el mateix que teniu vosaltres: ser de la Seu, cosa de la que me’n sento molt orgullós.

Però deixeu-me que les primeres paraules siguin per recordar els que acaben de manifestar-se a Barcelona, una ciutat que estimem, per mostrar la repulsa contra la violència i el dol per les víctimes de l’atemptat salvatge que ens ha colpit fa ben just una setmana. Han cridat que no tenen por. Que volen viure en pau. Que el Mal no podrà amb tot el Bé que volem per al país i la gent que hi viu. I el seu crit és el nostre: des de la Seu, ens sumem a aquest clam de pau, en favor de la vida i el respecte, la convivència i la diversitat. No tenim por! Hauria estat bé poder-se manifestar també contra la mentida i la manipulació que amenacen la democràcia, però amb segons qui a la manifestació no és podia fer.

El que ha passat a Barcelona, a Cambrils o a Ripoll, no ens és indiferent, ni el mal que es fa a gent innocent i indefensa. Que avui comencem la Festa Major de la Seu no vol dir que oblidem el que ha passat o que no ens importi. Al contrari. La Festa Major ens permet refermar el compromís amb la vida, amb un futur en pau i un món on les diferències no siguin un problema sinó una riquesa. La Festa Major celebra la vida en comú i l’espai públic com a espai compartit, i la d’aquest any ha de ser l’ocasió de refermar la nostra aposta per un model de civilitat: on alguns voldrien fer, de les nostres ciutats, un immens camp de mort, nosaltres hi oposarem paraules, educació, cultura, música i festa.

Us deia que sento gratitud i honor, i també una mica de vergonya, perquè pensava que, amb el pregó del meu germà José, a cal Antich ja havíem cobert el cupo, però sobretot perquè, com us deia, l’únic mèrit que reconec per estar aquí, és que sóc de la Seu.

I quan dic que sóc de la Seu vull dir que hi vaig néixer, que hi tinc casa meva, la casa dels meus pares i els meus germans. Aquí viu la meva mare i hi tinc la colla i els meus millors amics. Aquí vaig passar infància i adolescència, part de la joventut i del que ha vingut després. I ara jugo amb els meus fills, l’Ignasi i el Xavier, allà on jo jugava: al parc del Camp del Codina (que era el camp de futbol de la Seu) i en el parc de la plaça Joan Sansa (on m’hi havia passat hores al paller de cal Peret de la Torre).

És curiós: a Barcelona, on visco des de fa 35 anys i a Girona, on faig classes des de fa més de 20, sempre es sorprenen quan dic que sóc de la Seu, i no de Barcelona o Girona. Perquè ‘ser’, el que se’n diu ‘ser’, sóc de la Seu. Però què vol dir, això? Doncs és molt simple: sentir que en formes part, i que la part més important de tu està lligada a la Seu i la seva gent.

Vol dir, també, que no puc estar-me massa sense pujar-hi, perquè em falta aire, i que se’m posa la pell de gallina quan, passat el turó de Ciutat, s’obre la vall de la Seu a l’altre costat, com quan, venint d’Alàs, s’alcen en l’horitzó la Catedral i el palau del Bisbe i, al fons, el perfil del Quiri. Ara que no ens sent ningú podem dir que aquest és el paisatge més meravellós del món.

Hi ha moltes coses que fan de la Seu el que és. Però, per sobre de totes, tres.

La primera és el Cadí, aquesta serra gegantina i protectora que mai no ens cansaríem de mirar. Hem après de petits a descobrir-ne els matisos: l’estimem pelat com ara, amb les canals obertes i desafiants, però també l’estimem nevat, o mullat per la pluja de tardor, o quan resseguim el seu desgel a la primavera. L’estimem a contrallum, amb el primer sol del dia i l’estimem amb tots els colors del capvespre, sempre diferents!

Als peus del Cadí, que ja hi era abans que hi fóssim i que continuarà quan no hi siguem, sentim que només som convidats de la vida, afortunats de poder-la passar en aquesta vall meravellosa, tota lluminositat i claror, fins i tot en ple hivern, a la que li devem el nostre caràcter.

La segona és la Catedral de Santa Maria d’Urgell, l’única íntegrament romànica de Catalunya i una de les més belles d’Europa. No és només un monument fabulós, incomparable per les seves dimensions, la intel·ligència arquitectònica, la subtilesa en la distribució dels espais i l’extraordinària sobrietat. És una presència que parla de la vida continuada en aquesta ciutat durant més d’un mil·leni, i l’ambició de la seva gent per dotar-se d’una obra col·lectiva d’aquesta magnitud. La Catedral ha marcat durant segles el ritme de les nostres vides: hi hem celebrat naixements, hem festejat aparellaments i hem acompanyat els que estimem en el seu darrer viatge. Però la Catedral és sobretot la imatge més poderosa que la ciutat de la Seu s’ha donat a si mateixa i en la que millor s’hi reconeix.

No estranya que al seu voltant hagi crescut una ciutat culta i cultivada, preocupada per l’educació i la cultura. Penseu que la Seu té, des de 1933, un dels primers instituts públics de l’Estat i que, per això, durant dècades, ha liderat els percentatges de batxillers del país. Però penseu també en els cursos de català d’Òmnium sota el franquisme, amb Mn. Albert Vives; en aquell Cine Club pioner, o els Festivals de música Brudieu, el Retaule de Sant Ermengol, les Caramelles, el Ball Cerdà, les escoles de música i l’Escola d’Art, l’Orfeó Sant Ot i Caterva… i així fins al PICURT. Sumeu-hi el CEFUC, el SEDIS i el club Canoë-Kayak, i tindreu un panorama més complet. La Seu sap de la importància de l’educació i la cultura en la vida de la ciutat.

I la tercera de les coses que fan de la Seu el que és és el Passeig i el mercat. El Passeig ha estat sempre lloc de trobada i conversa, on hem fet quilòmetres donant-hi tombs. S’han fet i desfet colles, s’hi ha festejat i discutit, hem jugat a barquetes amb les escorces dels plataners i hem passejat la solitud. S’hi han fet grans celebracions, com la mítica escudella de Sant Antoni, i s’hi han quedat records de moltíssimes històries anònimes i entranyables.

I el mercat, lloc d’encontre d’una ciutat de comerç i serveis amb l’agricultura i la ramaderia. Perquè la Seu és un país de pagesos, i n’estem orgullosos. Cap olor defineix millor la Seu que la que fa l’herba dallada. La Fira de Sant Ermengol és la més antiga d’entre les documentades a la península. I amb la Cooperativa del Cadí, la primera central lletera de l’Estat, la Seu va entrar en la modernitat: a més, és símbol de la Seu cooperativa i solidària, de l’esforç que suma fragilitats per bastir una ciutat forta: però forta en humanitat.

El Cadí, la natura. La Catedral, la cultura. El passeig i el mercat, la vida social de la comunitat. Ser de la Seu és sentir-se part de tot això i orgullós del que representen. Aquests tres eixos fan que la Seu sigui el que és: un lloc obert i hospitalari. Mireu les vostres cases: venim de molts llocs! El pare va venir de Lavansa amb els padrins, i s’hi van quedar. I la mare, nascuda al Marroc, va venir de joveneta a fer de mestra i, encara que el taxista que la va pujar a Estamariu li va dir que no duraria ni un hivern, s’hi ha passat tota la vida. Així són les cases de la Seu, plenes de gent arribada de molts llocs que han fet de la Seu casa seva. En els temps que corren, quan a tot arreu augmenta l’odi contra els de fora, la Seu té una enorme lliçó per compartir i fer-ne bandera. I és que dins de la Seu hi ha moltes “Seus”.

I a fora també, perquè la Seu no és només la Seu, encara que sembli una paradoxa. On s’acaba la Seu? Al pont de la Palanca? Al barri de sant Antoni? A Castellciutat? Sabem que la Seu s’estén obrint-se cap als camins d’Arfa i Montferrer, Adrall i el Pla seguint el Segre; o cap a Alàs, Estamariu, i Arsèguel a llevant; cap a Cerc i Artedó en direcció a les valls del Cadí o cap a Calvinyà i Anserall pujant a Andorra. I podríem multiplicar les connexions, i hi descobriríem tots els pobles dels que la Seu s’ha nodrit, amb els que manté una relació tan intensa com la que lliga els membres d’una família.

També en això la Seu té moltes lliçons per compartir: recordeu, al final de franquisme, aquells joves visionaris que van crear els Grups de l’Alt Pirineu i van endevinar que la Seu només podia ser moderna si trenava el seu futur amb els veïns.

Cal dir, a més, que la Seu es també feta de records i de les històries de la seva gent. La meva Seu, com la vostra, també és feta de memòria.

En el meu cas, de la Llibreria dels meus pares, on els meus germans i jo vam passar hores entre TBOs i llibres, i també repartint diaris i revistes per tota la Seu. És difícil, encara avui, passar-hi pel davant i no sentir un calfred. Però també hi ha records dels primers jocs al carrer, amb els amics, al sortir de l’escola, al barri de Sant Josep de Calassanç, quan encara hi passaven cotxes!

Després arribarien els anys de l’institut, les primeres Festes Majors, els envelats, els primers Ball Cerdà, l’orfeó sant Ot, les festes del barri Sant Josep de Calassanç, el grup Caterva dirigit per l’enyorat Alfons Carrillo, L’Esquella de la Torratxa amb la colla dels teatreros. La meva Seu, com la vostra, és plena de records.

Recordo el padrí de cal Peret de la Torre i el de cal Trilla conduint un carro ple d’aufals (o de fems!), tirat per una mula, travessant l’avinguda amb la dignitat d’uns nobles medievals. Recordo l’esmolet Prieto, o el vell Romadriu, que venia números per al porc de Sant Sebastià amb cartes espanyoles partides per la meitat. Recordo les partides d’escacs al passeig de l’entranyable Joan “boig”. Recordo el Botanch i el Mils, que ens arreglaven les bicis.  I recordo la Seu dels mossèns: del doctor Creus, que vivia aquí al davant, a mossèn Mas, que a l’institut ens ensenyava a traduir del grec…. Recordo les neules del Nazario  i els seu fletxa, fletxona!, l’acordió de l’Estevet, el Martell, el Pep Diligent, el padrí de cal Codina i el de cal Sort, la padrina Rosita de cal Llangort, el Canturri, el Josep Maria Pampliega, el Pere Riu… Recordo els nostres Homenots i les grans dones de la Seu: ¿qui els farà el llibre que es mereixen, com va fer Josep Pla amb els seus?

Recordo la sala dels hermanos amb els bancs de fusta on veiem les primeres pel·lícules; el teatre del seminari, on feien els pastorets; el cine Valira dels germans Muntó, on el Viola hi va venir a fer un míting a les primeres eleccions i no va poder obrir boca; les olimpíades del meu germà Cuqui i els seus amics en l’aigua verda de la piscina de la Salle.

Recordo el Quarter del Passeig, sense militars, on entràvem d’amagatotis, i els soterranis de l’Institut vell al costat de la Valira, on jugàvem a fer-nos por. Recordo els ‘columpios’, aquí al costat, el càmping Valira i els balls adolescents, els concursos de pesca i les truites lluents dels nostres rius. Recordo les baixades al mesclant de les aigües i al Parc dels enamorats.

Recordo sortir d’escola i anar amb la lletera a buscar la llet a cala Dorinda. El grapat de formatge ratllat del Cadí que ens posava a la mà de regal la padrina de l’Eugene. Les estones d’espera a la barberia del Gay. Recordo les botigues que ja s’han convertit en ombres: la carnisseria de la Claudina, Cal Cusí, Cal Puigsubirà, la botiga de la Celes Puy, la sastreria Ritort, la perruqueria Santos i la de les germanes Castells, la rellotgeria Gispert, el forn de la Garba, la sabateria dels Tàpies, i més recents la llibreria Cortés, la bodega Gallart, la ferreteria Mallol… Recordo la xurreria del Passeig, amb el mico del cul pelat, i l’antiga estació de l’Alsina Graells. Recordo les bòbiles de la Seu.

Recordo Cal Gaspar i el bar de l’Hotel Mundial, plens de fum i de vida, i la terrassa de l’Espanya i els seus calamars. Les nits al Corona i els balls al Guiu, les visites a L’Oficina i els temibles porrons de moscatell amb ginebra. Recordo els futbolins als soterranis de cal Batalla.

Recordo les incursions al Salit i nevades que ens permetien esquiar pels carrers. Recordo els banys al riu, entre la Seu i Alàs, i les baixades pel Segre amb pneumàtics de tractor. Recordo les passejades sota els porxos les tardes de pluja, escoltant el silenci del barri vell, i les excursions a la font de l’Aduaner, a l’ermita de sant Antoni i als Set Inferns.

Recordo el riu de la Color, les grans confidències i els primers pecats, abans de descobrir els prats de l’obaga, i les entrades amb nocturnitat a la residència de noies de la Sagrada Família, amb tremolor a les cames (i no pas de por!). Recordo els anys a l’institut, amb professors extraordinaris i els companys d’aquells anys, vinguts des de Puigcerdà fins a Oliana.  

Recordo el recital prohibit del Lluís Llach. Les discussions a la Sala de Plens per discutir el nomenclàtor de la Seu democràtica. La creació de la revista El Passeig i les primeres passes de Ràdio Seu. Recordo la primera vaga d’estudiants a la Seu, perquè volíem participar en el govern de l’institut.

Recordo les performances dels artistes de Comunicació Actual, les ballades dominicals de sardanes amb tocadiscos al Pati Palau, les Nits Musicals al claustre de la Catedral, on escoltàvem estirats a la gespa Bach i Billy Holliday, Mozart i Keith Jarrett, i que van acabar com el rosari de l’aurora quan el rector de la parròquia les va prohibir.

Recordo les patates braves del bar Segre, els polanski’s a l’Eugenio, les sangries a les catacumbes del bar Granada. Els cap d’any a les quadres dels Pallarés. Recordo les nits interminables al Tanquis, la Música, l’Eneas i l’Estolador. Recordo els primers Seu-Rock que van muntar la tropa dels Flips i els Monk’s, el grup del meu germà Víctor.

Quan s’obre la caixa dels records no s’acaba mai! Recordo la imatge poètica del Passeig quan es va encatifant, a poc a poc, a primers de setembre, amb les fulles dels plataners, la llum meravellosa dels capvespres de tardor, l’olor de les llars de foc a les cases durant l’hivern, el fred de gener a les mans quan anàvem a escola.

I és que la Seu no és només feta de pedres. És també la història no escrita de les coses meravelloses que hi han passat i, sobretot, de la seva gent: vosaltres i la gent que hi ha passat la vida i que hi ha deixat rastre inesborrable, enriquint el que som avui.

No cal que vingui a la Seu el Foraster de TV3 per dir-nos que la gent de la Seu és moooolt bona gent. Ho sabem. Cada cop que mor algú, un corrent de fraternitat recorre la ciutat, perquè, amb cadascun dels que se’n va, marxa una part de nosaltres, i els devem el que la Seu és: la Maria de cal Codina, el Juanito de cal Baster, la Maria Rebés, el Sebastià del Pla, la Jordina de cal Roqué, el doctor Elàdio, la Rosa de cal Llangort, la Mariàngels Caminal (la més intel·ligent de la meva generació), i disculpeu-me que aquesta llista recordi només alguns de recents: vosaltres la completareu. El seu record es trena amb la nostra vida, perquè la Seu és feta de la seva memòria. No és a les cases ni als porxos que ens aixopluguem: és amb la gent que estimem que hi trobem recer. Per això cal recordar-los, amb gratitud i alegria.

Quan miro enrere és difícil no sentir nostàlgia per tot el que ja no hi és. Potser “mai no es tornarà a recuperar el que s’ha perdut”, però tot allò que recordem mai no es perd del tot, i aprenem que formem part d’una cosa que ens precedeix i de la ciutat que uns altres han fet abans que nosaltres.

A finals del segle XIX, el doctor Llorens va escriure una Topografia mèdica en què parlava d’una ciutat bruta, insalubre, amb tota mena de bestiar a les cases, i de “la insuportable pudor dels carrers de la Seu”. I Zulueta denunciava l’abandó de la Seu i la seva incomunicació. La Seu d’avui, tanmateix, és una ciutat bellíssima, que ha fet la transició a la ciutat moderna amb cura i ambició, sense perdre la mesura humana.

La Seu ostenta in pectore la capitalitat dels Pirineus catalans i el seu lloc de frontera li atorga protagonisme en els temps que venen, perquè ha entès que una frontera no és una tanca, sinó un lloc d’intercanvi, cruïlla i hospitalitat. Ara que Catalunya es repensa de soca-arrel, la Seu hi té molt a dir.

Ser de la Seu no és només haver-hi nascut, ni tampoc només viure-hi. Ser de la Seu és sentir que en formes part. Us convido a què aprofiteu la Festa Major per fer, ara i tot l’any, que els que viuen a la Seu, vinguin d’on vinguin, se’n sentin part.

Gaudiu de la Festa Major, quan la Seu està més fascinant que mai i el final de l’estiu comença a vestir-la de tardor. Sortiu als carrers i places, parleu amb la gent i expliqueu-los, si encara no ho saben, de què està feta la Seu, i escolteu els nous veïns, que tenen moltes coses a dir-vos. Recordeu que vivim temps difícils, però que, precisament per això, “l’amor per la vida és l’antídot més gran contra l’horror”. I quan arribi la nit del dimarts, amb piles carregades, podrem recomençar el cicle interminable de la vida.

Que tingueu molt molt molt bona Festa Major!