El jaciment arqueològic de la Feixa del Moro, peça clau en l’estudi del neolític peninsular

PALEVOL, una de les principals publicacions d’impacte científic dins el món de l’arqueologia és fa ressò dels resultats de l’estudi del jaciment de la Feixa del Moro.

L’arqueòleg Gerard Remolins Zamora ha estat l’impulsor de dit estudi que s’ha perllongat 4 anys en el temps, i en el que han col·laborat diversos professionals espanyols, francesos i italians vinculats al CSIC.

L’estudi constata la singularitat del jaciment dins el context del mediterrani occidental aportant dades fins ara inèdites sobre la cronologia i l’alimentació d’aquelles comunitats així com confirmant, alhora, supòsits anteriors de relacions humanes a llarga distancia.

Entre 1983 i 1985 l’antic Servei d’Investigacions Arqueològiques del Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra va dur a terme diverses campanyes arqueològiques al poble de Juberri. Els treballs, dirigits per Xavier Llovera, van posar de manifest un dels jaciments neolítics més importants del Pirineu, la Feixa del Moro. La troballa en una zona d’alta muntanya d’estructures de caràcter domèstic i funerari prehistòriques juntament amb materials singulars, van posar de manifest l’excepcionalitat del jaciment. Aquests fets i l’impuls d’estudis innovadors a la dècada dels 80 per Llovera, van convertir la Feixa del Moro en un jaciment arqueològic de referència, encara avui en dia, dins la prehistòria del Pirineu i del Mediterrani Occidental.

Tres dècades després, un equip pluridisciplinar d’investigadors adscrits al projecte liderat pel CSIC-IMF: Aproximación a las primeres comunidades neoliticas del N-E Peninsular a través de sus prácticas funerarias, ha dut a terme una intensa revisió de la documentació de la Feixa del Moro. El seu objectiu ha estat estudiar la forma d’enterrar per entendre la manera de viure de les primeres comunitats de pastors i agricultors que van poblar els Pirineus ara fa 5000 anys, durant el neolític.

El treball, que ha durat 4 anys, ha consistit en estudiar en profunditat les restes humanes enterrades i els seus aixovars, així com efectuar nous anàlisis bioquímics i noves datacions radiocarbòniques que completen les ja iniciades en el seu dia per Llovera. Els resultats, que acaben de ser publicats en la revista de referencia científica PALEVOL, actualitzen el coneixement que es te sobre el jaciment de la Feixa del Moro i alhora aporten una nova perspectiva sobre el neolític de les valls d’Andorra. Al cap davant d’aquest article, en el que han participat 14 investigadors, hi ha l’arqueòleg i director de l’empresa REGIRAROCS, Gerard
Remolins Zamora que destaca la rellevància de les dades obtingudes que han permès publicar-ho en un mitjà de renom dins l’àmbit de la recerca arqueològica.

Les noves datacions de carboni 14 publicades en l’estudi permeten precisar el moment d’ocupació del jaciment de la Feixa del Moro i evidencien el curt espai de temps en que van ser enterrats els individus, indicant un ús efímer però intens de l’espai. Per altra banda, la reconstrucció de l’alimentació mitjançant l’anàlisi d’isòtops estables dels individus enterrats, evidència que aquest grup humà tenia una dieta basada principalment de recursos terrestres, com la carn d’animals herbívors i dels seus derivats, així com de plantes entre les que destacarien els cereals.

L’estudi de les tombes ha permès confirmar la seva adscripció tipològica com a cistes, caixes fetes amb lloses de pedra que restaven enterrades i dins les quals s’allotjava un o dos difunts. Aquesta pràctica mortuòria durant el neolític era recurrent, s’han documentat paral·lels en comarques pròximes com el Solsonès o el Berguedà. No obstant, l’aixovar recuperat a la Feixa del Moro i que acompanyava els difunts, és insòlit, més característic de les sepultures en fossa localitzades a les zones pròximes a la costa mediterrània del nord-est peninsular i del sud de França.

L’anàlisi dels útils i dels adorns dipositats dins les tombes de Juberri mostren una gran varietat de matèries primes procedents d’ambdues vessants dels Pirineus. Aquest és el cas del sílex melat que provindria probablement de la Provença francesa i amb el que estan confeccionats alguns ganivets, o les destrals de pedra polida que tindrien un origen alpí o les denes de collarets i d’adorn que haurien arribat des de les mines de Gavà, pròximes a l’actual ciutat de Barcelona.

Les dades obtingudes en aquest estudi i la troballa de nous jaciments a la vall del Madriu, Perafita i Claror, amb la tomba de Segudet i amb el Camp de Colomer permeten confirmar la importància de l’ocupació de les valls pirinenques per part de les primeres comunitats d’agricultors i pastors. A partir d’aquest moment, en el neolític, la gestió dels territoris d’alta muntanya i l’explotació de determinats recursos no s’abandonarà fins als temps actuals. En aquest sentit, és molt probable que una mateixa comunitat hagi explotat diverses àrees de l’actual territori andorrà, des del fons de vall fins els ecosistemes d’alta muntanya.

Text i foto: Regirarocs

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *