Un plàstic compostable àmpliament utilitzat persisteix sense canvis en ambients marins durant almenys 14 mesos. L’estudi que ho ha comprovat destaca la distinció entre els materials tèxtils que es poden compostar en un entorn industrial controlat i els que poden patir biodegradació en entorns naturals (tèxtils a base de cel·lulosa).
L’acumulació i la persistència de deixalles plàstiques a base de petroli a l’oceà és un dels principals problemes ecològics que enfronta la vida marina. Els articles de plàstic macroscòpics, com les ampolles d’aigua rebutjades, que ingressen a l’oceà, poden persistir durant dècades en la forma original. Fins i tot quan es trenquen en trossos microscòpics, anomenats microplàstics, no es biodegraden, sinó que segueixen pol·lucionant els oceans.
En els darrers anys, s’han desenvolupat substituts per a reemplaçar els plàstics a base de petroli, amb la intenció de reduir l’ús de combustibles fòssils en la creació de productes plàstics i proporcionar un producte de rebuig més benigne per al medi ambient quan l’article es rebutja, a través del compostatge.
Un dels substituts més populars és l’àcid polilàctic (PLA), un polímer d’àcid làctic derivat de la fermentació de sucres i midons. El PLA es descompondrà novament en àcid làctic a les altes temperatures que s’assoleixen a la compostació a gran escala. Tot i això, no ho fa de manera fiable o ràpida en condicions més fredes.
Experimentant al mar
Per a examinar el destí del PLA en un entorn marí natural, els autors van triar mostres d’aquest material, juntament amb d’altres amb base en olis, cel·lulosa i una barreja de les anteriors. Després les van col·locar en gàbies a la costa de la Jolla, a Califòrnia. Les mostres es van examinar setmanalment a la recerca d’evidència de desintegració i es van tornar a l’oceà després d’unes quantes hores.
Els autors van trobar que el material de cel·lulosa es degradava ràpidament, en menys d’un mes. L’anàlisi química de laboratori va confirmar que la cel·lulosa s’havia descompost en gran mesura per processos biològics a través de la producció de CO2, no pel simple desgast mecànic. Per contra, ni el plàstic amb oli, la barreja ni el PLA van mostrar signes de degradació durant els 14 mesos de l’experiment.
“Els nostres resultats indiquen que la compostabilitat no implica degradació ambiental”, assegura un dels coautors de l’estudi. “Referir-se als plàstics compostables com a plàstics biodegradables és enganyós, ja que pot transmetre la percepció d’un material que es degrada al medi ambient. Els plàstics a base de PLA han de compostar-se en instal·lacions degudament controlades per a aconseguir el seu potencial com a substituts dels plàstics a base d’oli”.
Els autors també afegeixen: “Aquest treball representa un dels pocs estudis pioners que aborden la comparabilitat entre la biodegradabilitat de diferents tipus de materials (materials naturals a totalment sintètics i de base biològica) en condicions ambientals naturals i en sistemes tancats controlats”.
“Aquest estudi demostra la necessitat d’estandarditzar les proves per a veure si els materials promocionats com a compostables o biodegradables, com el PLA, realment es biodegraden en un entorn natural. En aquest cas, els consumidors que estan preocupats per la contaminació del plàstic han d’estar informats perquè puguin ser conscients dels materials que estan comprant”.