
A Andorra i a Catalunya és tradició que el padrí o l’avi regalin la mona al seu fillol i nets el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida, en principi després de missa, tot i que actualment no sempre es va a la missa. El Dilluns de Pasqua és tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el qual no mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi. La tradició de regalar la mona ha arrelat recentment a les comarques del nord de Catalunya (Osona, Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l’Estany, la Selva i a l’Alt Maresme). No ha arrelat per igual, però, la d’anar a menjar-se-la al camp. A la resta de contrades, la tradició ve de molt abans i sí que hi ha hagut el costum de passar el dia a la natura, fins i tot, en alguns indrets, a la platja.
Gairebé a tot el Principat, Catalunya i al País Valencià és tradicional que el padrí o l’avi obsequiïn el fillol amb la mona, en la qual sempre hi ha l’ou. En algunes comarques del nord del territori català aquesta tradició es canvia per la de regalar el tortell de Rams (Osona, Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l’Estany, la Selva i a l’Alt Maresme). Al segle XVIII ja era l’obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el nombre d’ous que tenia la mona corresponia amb l’edat del nen fins que arribava a 12 anys. En aquest moment, potser com a punt final d’aquests obsequis, el nombre d’ous era de tretze. El pastís que els acompanyava era una confecció senzilla de rebosteria, coneguda com a coca de Pasqua, i podia agafar diverses formes d’animals o d’objectes, com passava a França amb els pains d’épice.
La tradició de la mona de Pasqua s’aparella amb la dels flequers-pastissers, que han desenvolupat tècniques per a realitzar filigranes arquitectòniques amb la xocolata. És arran de mitjan segle XIX que les mones perden llur senzillesa inicial i la seva presentació es fa més complicada, ja que s’ha d’enriquir amb ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, crocant i anissos platejats. A més a més, s’hi afegeixen els ous de Pasqua pintats i una coronació amb figures de porcellana, fusta, cartó o tela.
A Barcelona van destacar en la confecció de la mona Agustí Massana, que tenia la seva pastisseria acreditada al carrer d’En Ferran, i un altre excel·lent pastisser anomenat Medir Palet, del carrer d’Avinyó. Amb el temps, Massana va aconseguir un gran èxit amb les seves mones rematades per una figura caricaturesca, no poques vegades inspirada en algun polític de l’època, que movia afirmativament el cap. Van ser conegudes com a Sí, senyors. En canvi, el molt antic Forn de Sant Jaume va presentar sempre unes mones més clàssiques i tradicionals, amb el seu pastís elaborat mitjançant una fórmula secreta de la casa, a la qual es donava el nom de pasta cristiana.
Els valencians, així com molts menorquins, que van emigrar a Algèria durant el segle XIX i que en bona part es van establir a Orà, van portar-hi la mona i el costum d’anar a menjar-la al camp el dia de Pasqua. De fet, en els receptaris algerians actuals, sempre hi apareix la granota, a part d’altres plats típics dels territoris catalanoparlants, com la paella, la «melsa», entre altres. Aquests algerians d’origen europeu i especialment els provinents de tot Catalunya han aportat aquesta tradició a França, dient-ne la Mouna, i de retruc aquesta tradició s’ha implantat a la Catalunya del Nord.
A Andorra, també des de fa anys i panys, les mones han anat evolucionant, des de les seves formes més austeres, fins a les actuals creacions dels mestres pastissers del Principat. Les figures que coronen els pastissos i la xocolata com a un dels elements principals fan les delícies de grans i petits.
El que és evident, és que les mones de Pasqua representen una tradició arrelada arreu dels territoris de cultura i parla catalanes: Catalunya, Andorra, País Valencià, sud de França…
En alguns indrets, perquè el padrí li doni la mona al fillol, aquest ha de cantar una petita cançó. Hi ha diverses versions de la cançó.
Un exemple en seria:
Pasqua és avui,
la mona la vull.
Doneu-me la mà
que us la vull besar.
A València la versió més coneguda és:
Ací em pica,
ací em cou,
ací t’esclafe l’ou.
Informació extreta parcialment de la Viquipèdia.