Dialogar és una cosa que pertany al mon de la ficció. Del teatre, el cinema i la televisió. L’èxit dels serials televisius ha fet que l’espècie zoològica del guionista s’hagi desdoblat en una subespècie anomenada dialoguista (dialogista, segons el diccionari), que, amb l’excusa que els personatges s’han d’expressar com la gent del carrer, aconsegueix que la gent del carrer parlin com els personatges de La riera.

A la realitat real, en canvi, el diàleg és una entelèquia. Les converses entre dues persones (i si són més ja ni en parlem) solen prendre la forma de dos monòlegs alternats o, més sovint, del monòleg de l’un intercalat amb exclamacions o assentiments de l’altre. I tots dos són anomenats interlocutors, per cert, no pas dialogaires o dialèctics, com potser correspondria.

Desenganyem-nos: el diàleg és un d’aquells mites que ens entestem a cultivar per continuar pensant que som una espècie superior, igual que la comprensió del proïsme, la lectura atenta o el tomàquet amb gust de tomàquet. No sé si hi ha hagut cap moment de la història que l’entesa va ser possible, però de tota manera difícilment hauria pogut sobreviure al concepte de dialèctica que va entronitzar el marxisme. Jo que ja tinc una edat n’he conegut algun, de marxista (ho juro, ho juro), i puc assegurar que res més lluny de les seves intencions que escoltar algú altre. La dialèctica marxista era monologuista per definició. I ara atents que entrem a la zona zero. Escolteu sisplau amb concentració la definició filosòfica (no és un acudit, és una categoria) de dialèctica: ‘Procés mental de comprensió de la realitat mitjançant la contraposició i la síntesi dels contraris, d’acord amb la mateixa condició de la realitat, sempre complexa i constituïda per elements antitètics’. Què, la tornem a llegir, per si de cas? No cal? Molt bé, doncs seguim. Coneixeu cap terrícola (ja no us dic vosaltres mateixos) capaç de dur a terme un procés com aquest? Coneixeu ningú prou savi, pacient, tolerant i humil per fer aital cosa?

Doncs imagineu-vos si, a sobre, ets membre d’un partit fatxa (per tant, gens sospitós de dialèctic) i d’una raça que sempre ha conjugat el verb parlar en la forma ordenoymando. ¿Diálogos a mi? Que no veieu que diàleg i dialecte s’assemblen massa? Que no enteneu que jo sóc el representant d’una de les nacions més grans/antigues/poderoses del món i no em puc rebaixar a parlar amb una tribu que mireu si és irrellevant/pudent/endarrerida que encara balbuceja en el seu dialecte infecte? Va, home, va: aquí l’únic que dialoga sóc jo.