Enumerats uns quants exemplars de termes que al llarg de tres anys i mig hem descartat, per acabar aquesta tongada toca fer autocrítica. Perquè si ja hem vist que era lògic que alliberament o tramitació, per posar dos exemples evidents, no atenyessin la suprema categoria de rodalmots, en canvi és més difícil d’entendre que encara no l’hagin atesa dos casos com repressió i proclamar (“El Govern en ple desafia la repressió de l’Estat espanyol signant el compromís amb el referèndum”, “El ple del Parlament proclamarà la independència dos dies després de la victòria del sí”). De titulars com aquests ens n’hem fet tips, de llegir-ne, i per tant l’única explicació que puc donar és que cada vegada han hagut de rivalitzar amb algun altre terme que ha acabat guanyant la partida. Potser recordareu el dia que us explicava que, per a sorpresa meva, aviat em vaig adonar que no solament no em faltaria mai material per a rodalmotejar sinó que me’n sobraria. Doncs aquesta és una situació amb què em trobo sovint: el bombardeig mediàtic és tan aclaparador, la batalla dels mitjans per l’anomenat relat és tan inclement, que en pocs dies poden saltar a la palestra unes quantes paraules dignes de ser considerades projectils del conflicte. De fet m’hi he trobat sovint, com aquella setmana del 2015 que tenia sengles pòsits enganxats a la taula que deien: ruptura i constitució. Aleshores apareix el dilema: quina faig primer?, quina és més actual? Lògicament, es corre el perill que les momentàniament descartades quedin arraconades i t’acabin passant per alt. Perquè és evident que repressió i proclamarsón dos mots imprescindibles per a entendre la dinàmica històrica d’aquest enfrontament, i cap anàlisi més o menys rigorosa de l’assumpte no es podria permetre de deixar-les de banda. No patim, doncs, que tard o d’hora també rebran l’atenció que es mereixen.
    I per culminar amb l’autocrítica, no tinc cap explicació raonable per a un mot que, igual que els esmentats, m’ha passat per alt fins al dia d’avui. De fet me n’he adonat ara mateix, i estic tan sorprès com vosaltres. Es tracta ni més ni menys que de govern. Com un d’aquells quadres tan vistosos que tenim a la paret però que a còpia de passar-hi i traspassar-hi ja no veiem, m’han desfilat milers degoverns davant del nas sense que trobés mai el moment de psicoanalitzar-lo. I com que, no cal dir-ho, això és una mancança imperdonable, aprofito l’atordiment del sol i la pausa vacacional per prometre que al mes de setembre el farem. Sempre que l’actualitat ens deixi, és clar. Bon estiu