Hola de nou gent del bon menjar i del bon beure.
Us confessaré una cosa. Tot i que m’agrada força, no soc de cuinar massa plats en els quals la pasta és la principal protagonista. I, la veritat, no sé exactament perquè ja que, com dic, no em desagrada pas.
Repassant els articles gastronòmics que he anat fent en els darrers mesos he vist, també, que la pasta no ha sovintejat en el meu receptari. Per tant, per a aquesta ocasió, m’he obligat a fer un plat de pasta i que, a més, tingués com a resultat final una creació de nota alta.
Així com molt sovint entro a la cuina i segons els productes que tinc vaig visionant el que acabarà sent la recepta, per a aquesta proposta que ara us porto, vaig dedicar una bona estona a meditar com i què havia de fer.
Com a pasta vaig optar per uns fettuccinne ja que són consistents i perquè els volia acompanyar d’uns ingredients que són ben potents a causa del seu sabor i aroma. A banda dels fettuccine vaig proveir-me de cebes, cansalada, ceps i moixernons deshidratats, crema de llet, brandy, pebre per moldre, sal, llorer, ous, formatge ratllat i oli.
Anem, sense perdre temps, amb l’elaboració. El primer que vaig fer, el dia abans, va ser posar els bolets en remull. No cal que us digui que, quan els vaig escórrer al dia següent, l’aigua que va retenir tota la intensitat dels ceps i dels moixernons, la vaig reservar. Per dos motius, un, per afegir-ne més endavant (una miqueta) en l’elaboració del plat, en fer la crema. I, l’altre, perquè tindria una bona base de caldo per fer, un altre dia, un arròs de verdures o de bolets mateix.
Amb els bolets ja a punt, el primer que vaig fer va ser daurar la cansalada que havia tallat a bocins. Quan va començar a enrossir-se, llavors, vaig incorporar a la paella la ceba que havia tallat a “juliana” deixant que ambdues coses s’anessin cuinant. La ceba la vaig passar un xic pel micro per a guanyar temps. Quan la ceba i la cansalada estaven en el seu punt òptim, aleshores, vaig abocar el mig got de brandy que tenia preparat i, vinga, a reduir s’ha dit.
Mentre la ceba i la cansalada s’havien anat cuinant, simultàniament, vaig posar els bolets en un recipient per a triturar-los amb el “minipimer” i, mentre ho feia, anava controlant la consistència del puré en que quedaven convertits els ceps i els moixernons. En aquest punt, doncs, anava jugant amb l’aigua amb la qual havia hidratat els bolets per tal de trobar la textura del puré que jo volia. No ha de quedar massa espès, però, tampoc massa líquid.
Deixeu-me fer una parèntesi en aquest punt. Sobretot, abans d’utilitzar per a qualsevol cosa l’aigua on s’han hidratat els bolets, coleu-la bé perquè sempre porten una mica de terra i, evidentment, no la volem mastegar a l’hora de degustar la nostra creació. Seria terrible.
Seguim! D’una banda tenim la cansalada, la ceba i el brandy reduït ja a punt i, de l’altra, els bolets triturats. És el moment d’incorporar, doncs, el puré dins de la paella i que es barregin bé tots els ingredients. Quan el contingut de la paella recuperi la temperatura alta de cocció començareu a “flipar” amb la flaire que inundarà la cuina, espectacular.
I amb el contingut de la paella ben calent ja hi podrem incorporar la crema de llet per, a continuació, anar remenant perquè tot quedi fusionat. També serà el moment, en aquest precís instant, de moldre el pebre al damunt. Aconsello de ser un xic agosarat perquè volem que es noti.
No cal que us digui que aquesta recepta transita per diferents escenes. Les que intervenen en l’elaboració que fins ara he explicat i, òbviament, per d’altres que s’han de fer en paral·lel, a la vegada. Com per exemple fer bullir l’aigua on hi courem la pasta. Jo, quan arrenca el bull, primer hi tiro la sal i un raig d’oli d’oliva i, després, la pasta. Abans, quan l’aigua era encara freda, també hi havia posat un parell de fulles de llorer.
Quan ja tenim els fettuccine amb la cocció que més ens agrada (això va a gustos) i també escorreguts, llavors, recomano d’afegir-hi dos o tres rovells d’ou (un per persona) i remenem la pasta amb molta cura per no trencar-la. Val a dir que els rovells d’ou aporten una melositat interessant.
Ara sí que ja quasi bé ho tenim. Tornem a la paella on hi teníem la cansalada, la ceba i el brandy i, en la qual, també, hi havíem incorporat el puré de bolets i la crema de llet. Doncs, tot aquest contingut l’aboquem dins de la cassola o olla on hi ha els fettuccine i procedirem a impregnar-los bé de la nostra salsa. Quan ho haguem aconseguit, aleshores, agafem el formatge ratllat i l’introduïm també a la cassola amb la idea que es vagi fonent entre tota la pasta.
I, tots cap a la taula! Tan sols ens quedarà servir en un plat on els fettuccine hi destaquin. Per arrodonir-ho, damunt la pasta, m’hi poseu un xic més de formatge ratllat. Cap més secret, molt més fàcil del que pot semblar. Feu-ne la prova i ja em direu.
Si vosaltres voleu, gent del bon menjar i del bon beure, ens retrobem en el proper article.