Els germans Coen obren la pel·lícula amb una estranya seqüència d’agressió en un carreró fosc al protagonista, Llewyn Davis (Oscar Isaac), després que aquest faci un concert en un club nocturn. Aquest pròleg introductori crea una atmosfera inquietant i torbadora en el més pur estil del cinema negre amb un personatge sinistre que emergeix de les ombres de la nit urbana per estomacar al incaut cantant.
Aquesta desconcertant obertura serveix per desplegar un immens flashback que buscarà il•lustrar les desencertades passes d’un cantautor que fracassa indefectiblement quan intenta obrir-se camí en l’escena musical novaiorquesa. Es prescindeix aleshores de l’enganyós enfocament inicial en clau de thriller i ens endinsem en el coneguts paràmetres del gènere biopic per reconstruir el camí erràtic enmig d’un gèlid hivern d’un artista fictici, encara que inspirat en la figura del folksinger Dave van Ronk, que arribarà a Chicago per fer una prova per enregistrar un disc.
La pel·lícula és la crònica amarga d’un artista bohemi solitari, sense domicili fix, que malviu en els sofàs d’amics i coneguts i que ha estat abandonat per la seva companya. Un conjunt d’ingredients propensos a l’estereotipat retrat dels artistes maleits, tot i que aquest personatge encaixa perfectament en la galeria de personatges estrafolaris i perdedors dels germans Coen. Un duet de directors autèntics conreadors involuntaris d’un gènere tan genuïnament hispànic com és l’esperpent, una mixtura singular de tragicomèdia negríssima combinada amb un fatalisme inexcusable.
Aquest recorregut frustrat a la recerca de l’èxit i el reconeixement popular està explicat en clau de comèdia fosca i absurda amb un humor intel·ligent, personatges de pura caricatura i impagables gags visuals. En aquesta tragicomèdia personal que desemboca inexorablement en el no res i les mans buides, hi juga un paper important la presència d’un gat sense nom, un animal de companyia que serveix per afegir més humor en primer terme, però que acaba complint eficaçment la funció al·legòrica de reforçar el caràcter extraviat i perdut del músic sense sort, una mena d’aristogat fugitiu com a extensió del dissortat compositor.
No cal dir que el film esdevé també un pertinent retrat d’una època de la música folk novaiorquesa dels anys 60 a la zona de Greenwich Village que condueix la pel·lícula cap el territori del cinema musical amb l’apassionant inclusió de nombroses actuacions de grups vocals, solistes o duets de folk melòdic instants abans que la irrupció de la figura de Bob Dylan trasbalsés per sempre més aquest panorama musical.
La visió de A propósito de Llewyn Davis es converteix inesperadament en un perfecte complement de programa doble al costat del gran documental musical de l’any que ressegueix les traces d’una evasiva figura musical del rock dels setanta, Searching for a Sugar Man de Malik Bendjelloul. Els germans nord-americans Joel i Ethan Coen competien de nou a Cannes amb A propósito de Llewyn Davis després d’anys d’absència de la secció oficial del certamen francès, quan van presentar llunyanament No es país para viejos (2007), i van acabar emportant-se gloriosament el Gran Premi del Jurat.
