“Crist ja regna per l’Església…” (3)

Santa Pasqua de Resurrecció! En aquests dies de la cinquantena pasqual, us vaig demanant de mantenir una actitud admirativa davant el misteri que és l’Església, la nostra estimada Església, que formem entre tots, que ha estat testimoni de la Resurrecció al llarg dels segles, i que és fogar de santedat i de testimoniatge martirial. Avui ens convé aquesta actitud d’”admiració”, potser perquè admirem poc, i anem poc al fons de les realitats que vivim. Tot passa i envelleix molt ràpidament. I en canvi l’”admiració” és el principi de la filosofia, segons Aristòtil, i és la força que sosté en el difícil camí de l’obra ben feta i reveladora de la veritat de l’existència. Ens cal admirar i admirar-nos del que la fe en Jesucrist Ressuscitat ha fecundat la història de la humanitat.

L’Església és una comunitat de testimonis. Jesucrist va dir als seus apòstols, que “quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus” (Ac 1,8). Aquesta promesa de Crist ressuscitat als seus amics, ens dóna molt de coratge per ser avui testimonis de Jesús. Portem dins nostre l’Esperit de Crist, i Ell ens impulsa i ens dóna les paraules adequades i les obres lluminoses i coherents. El testimoni (= màrtir) parla del que ha vist i sentit, i ho anuncia sense complexos ni pors; si convé dóna la seva vida per corroborar el que testimonia. Perquè els qui escoltin les paraules que diem i vegin les obres que fem, se sentin atrets al misteri de Jesucrist, puguin obrir-se al seu amor i creguin en Ell amb humilitat de cor.

L’Església se’ns mostra com l’Església dels màrtirs i l’Esposa santa de Crist. Ell la purifica i la santifica constantment. Els màrtirs en primer lloc, i tots els sants, són un reflex de l’amor redemptor del Crist: com la lluna reflecteix la llum del sol, els sants reflecteixen la llum de Crist ressuscitat que il·lumina totes les vocacions i totes les orientacions vitals. El Senyor, a través d’ells, ha mostrat la seva santedat i alhora ha revelat que és possible ser sant. Són persones com les de les nostres famílies, sacerdots, religiosos, laics, gent de parròquia que van portar una vida molt entregada, només coneguda en la seva integritat per Déu, però que han estat models exemplars i per això els estimem. La santedat de Déu ha brillat en ells d’una forma esplèndida. Així és com els sants són un estímul per a tots nosaltres, per cercar i créixer en santedat. Ells ens ajuden a esdevenir més ferms, més bons, més receptius a la gràcia de Déu, més coratjosos i heroics en moments de dificultat i de creu, quan la vida ens demana paciència, entrega sacrificada per anar més enllà en heroïcitat, més enllà del que humanament podríem i faríem.

L’Església santa fa ressonar a tots els temps i generacions la crida universal a la santedat dels seus fills i filles. Déu ens crida: “Sigueu sants, perquè jo sóc sant” (Lv 19,2), i Jesús ens demana: “Sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte” (Mt 5,48). Contínuament proposa l’Església la perfecció en l’amor fidel, bondadós, que no té enveja, que no és presumit, un amor que no és orgullós, que tot ho creu, que tot ho espera, que tot ho suporta, que no passa mai (cf. 1Co 13,4-8). Aquesta és la santedat de l’Església que ens recorden els sants, i a la qual tots hi estem cridats des del nostre baptisme. I recordem que acabem de renovar el baptisme a la Vetlla pasqual…!