Contemplant un incert i màgic horitzó

Va ser un moment dolç i més perquè va ser ple d’elements quotidians. Estava passejant el gos de la meva germana per la platja i llavors aquest es va seure a contemplar el mar. I com també estava cansat el vaig acompanyar. No sé què va passar pel cervell de l’animal però durant uns moments em vaig sentir en una gran pau i connexió. Posteriorment van tornar al meu cap els problemes i les inquietuds i els dubtes i…Però ara no volia parlar del que podem fer per connectar-nos millor amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. No. Volia parlar d’aquell horitzó que vaig contemplar. Sí, era un dia amb una temperatura primaveral tot i ser encara hivern, però aquell incert horitzó em va semblar possible d’abastir. I això és que crec que necessitem: horitzons, el més realistes possibles, sí, però també esperançadors. És cert que hem d’estar més en pau amb nosaltres mateixos. Ho defenso. Però també hem de sortir més a l’exterior i conquerir el món. Evidentment ho dic amb sentit metafòric. En el meu cas tinc una curiositat malsana que em porta a intentar saber tot el que pugui de tot el que pugui: de les persones, de les coses, de l’existència… Sé perfectament que no arribaré mai a, paraules grandiloqüents, “la veritat”. Però que cada cop tindré un tros més gran d’aquesta. No sé si seré més útil als altres, espero que sí, o a mi mateix, crec que no. Però sí sé que el coneixement em dóna felicitat i sentit a la vida.

Crec que aquell moment va ser màgic perquè el gos que té una mínima consciència es va limitar a fruir i jo vaig decidir connectar-me més amb el moment i amb el futur. El gos va gaudir del moment i jo vaig intentar transcendir-lo. Crec que és una bona metàfora del que necessitem. Viure més, actuar més i al mateix temps reflexionar més. Adaptar-nos a la realitat i intentar superar-la. Sí, jo tampoc ho entenc del tot però almenys intento arribar a que això sigui cert. El que està clar és que vaig aprendre una petita i gran lliçó del gos, que es diu Leo. Hi ha una certa ironia en que el gos té el nom de Leo pel jugador Leo Messi, que destaca precisament pel seu joc instintiu. Hi ha una certa ironia en què necessitem un horitzó per viure però també necessitem saber que, en el fons, l’horitzó no existeix.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *