Oh, quines ganes que tenia de fer aquest mot! I això que d’ocasions no n’han faltat, perquè és un d’aquells tòtems contemporanis de què la politicalla se serveix a tort i a dret, cosa que vol dir que tant es pot fer servir per dir una cosa com la contrària. En aquest cas, la gràcia és que qui se l’ha posat a la boca han estat els feixistes de Societat Civil per disparar contra l’Empar Moliner.
Els termes amb hac intercalada tenen una gràcia especial, un puntet d’exotisme, segurament perquè no n’hi ha gaires. Generalment, el que sol indicar aquesta hac és un terme compost, o si més no amb prefix, com en efecte és el cas: prové de adhaerere, ‘estar unit, enganxat’, on el prefix és la síl·laba ad. Com ja es veu, la conversió al català d’aquest verb llatí és adherir, amb la seva tirallonga de fills, tots dotats de la corresponent hac: adherència, adhesió, adherent i… adhesiu, el mot que la norma ens proposa per traduir pegatina perquè enganxina, com que està format seguint el model de l’equivalent castellà, no es considera correcte.
La resta de la família, que no és gaire extensa, ha conservat igualment la marca de fàbrica: en realitat només són coherent/coherència i inherent/ inherència. Des d’un punt de vista formal, doncs, la paraula que avui ens ocupa no depara gaires sorpreses (si de cas l’existència de l’adjectiu equivalent a adhesiu, és a dir, cohesiu, que si l’haguéssim de definir per a uns mots encreuats podríem dir alguna cosa així com ‘Adhesiu per a grans col·lectius’). En canvi, sí que ens podem sorprendre del periple sociològic recent que ha viscut, perquè així com als setantes i vuitantes, al nostre país, la cohesió era invocada pels sectors democràtics i progressistes com un dels elements imprescindibles per a la represa nacional (potser recordareu aquell eslògan que deia ‘Dues llengües, un sol poble’, que simbolitza l’enorme necessitat que hi havia de superar la ruptura emocional del franquisme, fins i tot a costa de la llengua pròpia), actualment és invocada d’una manera gairebé mecànica, a mode de consigna de partit, com el mantra que es repeteix sense necessitat de confirmar-ne el significat. Perquè ja s’ha fet evident per a tothom qui ho ha volgut veure que el país ha deixat d’estar adherit, separats com estem entre els qui el volem lliure i els qui el volen subjugat. Bé, en realitat aquesta seria la perspectiva oficialista, la dels qui, enganyant-se, s’havien volgut creure que tal cohesió existia. Molts sabíem que, en comptes d’adhesiu, tot just hi havia una mica d’esparadrap que no podia aguantar gaire.
