Clavegueres

Quan a casa van canviar l’ascensor, damunt d’aquell llumet petit que s’encén en cas de baixa de corrent hi van enganxar un adhesiu que deia ‘Enllumenat d’emergència’. Enllumenat! I era una sola bombeta minúscula, d’aquestes de llinterna d’anar d’excursió.
    El burocratès, afegit a l’allunyament emocional envers la llengua, han fet créixer encara més allò que en diem la poca-solta. El carallot que encarrega un adhesiu per posar sota el llum d’emergència de l’ascensor (i segurament en altres llocs que també en deuen posar) i, en comptes de llum hi fa escriure enllumenat, segurament no ho fa de mala fe. Potser fins i tot es pensa que realment és així. Això no vol dir que no sigui un carallot, però és un carallotisme general, col·lectiu, avui visible en tants comportaments públics.
    Si esmento aquest exemple desgraciat de la poca-solta imperant és perquè amb el mot claveguera ha passat una cosa per l’estil. L’ha anat desplaçant cada vegada més el col·lectiu clavegueram, que designa un conjunt de clavegueres (com solen fer els mots acabats en –am: dels coneguts aviram o einam als més sorprenents cordam, cadiram, pollam o, alerta els esperits sensibles, donam com a ‘multitud de dones’). Al pas que anem, és força probable que l’ús del concepte en singular (“Vegila no ensopeguis amb la tapa de la claveguera”) s’acabi esfumant a poc a poc i que en plural pervisqui exclusivament per a designar això de què tant hem parlat aquests dies: les de l’Estat. Aquells conductes al·legals foscos i subterranis on es mouen, enmig d’una aigua pudenta i llefiscosa, les rates més repulsives carregades de bacteris amb cara de secrets d’Estat i paràsits en forma de conspiracions. Claveguera prové del terme llatí cloaca, que nosaltres hem desdoblat: l’orifici on desemboquen el recte i els conductes urinaris i genitals d’amfibis, rèptils, ocells i alguns mamífers conserva el nom original, cloaca (en aquest ús no és barbarisme), i en canvi per fer referència al conducte subterrani per recollir les aigües pluvials o fecals del carrer o dels edificis n’hem aprofitat les variants tardanes, clavaca i cluacaria. L’afinitat entre ambdues imatges és tan evident que fins i tot s’hauria pogut mantenir la mateixa paraula (ja passa amb altres casos) i hauria funcionat, perquè el context ho aclariria en cada cas. Encara és més bonica, tanmateix, la definició que proporciona el diccionari d’Enciclopèdia del sentit figurat de claveguera: ‘lloc on aflueixen les coses i les persones més vils’. No gaire treballada, és ver, però d’una exactitud irrebatible.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *