Si el cinema francès ocupa la centralitat en la secció oficial del festival és perquè evidentment juga a casa, és el país amfitrió; però la seva nodrida concurrència esdevé un indicatiu també de la riquesa cinematogràfica d’un país que és capaç d’abordar, sostenir i propulsar tot tipus d’enfocaments, des d’allò més comercial i popular a aquell cinema més independent i agosarat. En aquesta tessitura no resulta estrany la presència d’una meravellosa cinta com La vie d’Adèle-Chapitre 1&2 d’Abdellatif Kechiche, enèsim exponent d’aquest cinema més desacomplexat i arriscat, capaç de mostrar amb una intensitat i veritat extraordinària una història d’amor adolescent lèsbica.
Si François Ozon ja ens va deixar lleugerament torbats amb la seva aproximació a l’adolescència femenina a Jeune&Jolie els primers dies del festival, ara el seu compatriota d’Abdellatif Kechiche ens porta als territoris tan sol suggerits elegantment per Ozon i ens aboca de ple a una riuada indeturable de sensacions i sentiments a través del seguiment de les primeres passes de l’adolescent Adèle (Adèle Exarchopoulos) per trobar la seva identitat sexual per encetar una apassionada i tòrrida relació amorosa amb una noia que porta els cabells tintats de blau, Emma (Léa Seydoux). Es tracta d’una pel·lícula de tres hores de durada senzillament magistral al saber transmetre des de la immediatesa i la vivacitat tota la sensualitat, la carnalitat, el romanticisme i la desesperació d’una relació sentimental d’alt voltatge sexual i emocional.
No està de mes dir-ho, però creu que el nostre cinema és mostra incapaç de copsar i rodar a la manera d’aquests realitzadors francesos i el seu cinema absolutament fresc, rotundament físic i feridorament real. Una bellíssima i torrencial història d’enamorament que desborda per totes bandes la bonica i educada història d’amor homosexual entre una celebritat i el seu jove protegit a Behind de Candelabra d’Steven Soderbergh. Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux – qui d’altra banda participa com a vertader objecte del desig en una altre pel·lícula francesa en la secció paral•lela Un certain regard, Grand central – fan un treball tan simplement sublim que es podrien erigir en fermes candidates a la Palma d’Or a la millor interpretació femenina.
Road movie terapèutica per l’Amèrica profunda
El director nord-americà de la recent Los descendientes (2011), Alexander Payne, participa a competició a Cannes amb un solvent, entranyable i emotiu treball en blanc i negre, Nebraska. Aquesta pel·lícula d’aparença senzilla i ambició modesta conté més aviat una història mínima, la d’un avi alcoholitzat, Woody Grant (Bruce Dern), entossudit a cobrar un premi d’un milió de dòlars que la dona i els fills li diuen que és una enganyifa publicitària. Es tracta d’un darrer acte determinació i de voluntat d’un pobre avi que sembla patir símptomes de demència, figura de pare gens exemplar, home menystingut per tothom i marit anul·lat per una dona massa possessiva. Finalment, un dels seus fills, David Grant (Wil Forte), abandonat per la seva companya, l’acompanyarà a contracor en aquest viatge impossible a Nebraska tot travessant diversos estats.
El viatge de pare i fill s’ajusta als paràmetres habituals del format road movie i el seu recorregut ple d’incidents i aventures amb un component de comèdia tragicòmica per una Amèrica profunda els acabarà portant al seu poble natal després de dotzenes d’anys. Retrobem la figura del viatge que ajuda a recompondre els llaços paternfilials trencats o inexistents. I visitar el lloc d’origen dels personatges significa també una mena de retorn al passat quan reapareixen vells coneguts i es trepitgen els llocs ara deshabitats.
Es tracta d’una pel·lícula que neix de forma anodina i força convencional mentre discorre pels llocs comuns del gènere amb família desavinguda mentre predomina una sensació d’avorriment fruit de reveure allò ja vist i repetit. Però a mesura que la pel·lícula avança aquesta comença a créixer i a fer-se gran malgrat la senzillesa del seu contingut i dels seus instruments. Progressivament el patetisme del personatge, el paisatge de cases isolades i vetustes a la manera del d’Edward Hooper, la immobilitat i indolència dels familiars oblidats entaforats en els sofàs, una difusa herència del Jarmush d’Extraños en el paraíso, o l’humor càlid, innocent i respectuós propi de Payne fa que la melancolia, la tendresa, la humanitat, l’amor i l’emoció aflori i s’escampi arreu fins a culminar en un prodigiós final d’aquells que t’arriben el cor i t’ericen la pell.
Els elefants del cinema visiten Cannes
Resulta destacable d’aquests darrers dies la presència de figures de referència de la història del cinema, vells, majestuosos i nobles elefants del cel·luloide com Robert Redford o Jerry Lewys que no es resignen a la inactivitat. L’actor i director Robert Redford ha visitat el festival com a protagonista únic d’una molt estimable pel·lícula projectada fora de competició, All is lost de J. C. Chandor, i centrada en les peripècies d’un navegant experimentat que naufraga amb el seu vaixell.
Es tracta d’una pel·lícula de gran força ja que descriu la desesperada aventura d’un nàufrag en mig del mar i desprovist de tot. És la lluita sorda i tenaç de l’home oblidat del món que ha de fer front a tota mena d’obstacles, una odissea heroica conformada per petits gestos, actes i accions. Una grandiosa aventura amb els mínims elements. Una pel·lícula pura, despullada de brossa, i un film valent també al prescindir de diàlegs i veu en off. Una sorprenent pel·lícula sobre l’èpica de la resistència.
Després de Robert Redford, també ha visitat Cannes un monstre de la pantalla com Jerry Lewys gràcies a la seva participació en el film Max Rose de Daniel Noah exhibida en una sessió especial. El gran còmic es posa en la pell d’un vell pianista retirat que descobreix que el seu matrimoni no ha estat tan idíl·lic com es pensava quan els secrets del passat són revelats.
