El francès Bruno Dumont, premiat a Cannes en passades ocasions, des del seu llunyà d ebut « L’humanité » (1999) o després amb « Flanders » (2006), concursa amb una estrafolària comèdia policíaca ambientada al nord costaner de França a començaments del segle XX, la coproducció francesa-alemanya, “Ma Loute”. Aquest film juga a la deconstrucció del format del thriller, sota el sedàs de la paròdia, reprenent el camí transitat per l’imprevist èxit de la seva aventura televisiva “Petit Quinqin” (2014), de la qual “Ma Loute” esdevé la seva germana bessona.
La trama és ben simple i l’inspector Machin i el seu ajudant Malfoy es faren càrrec de la investigació sobre diferents desaparicions en aquesta zona de platges i aiguamolls. Però el misteri s’esvaeix ben aviat ja que els desapareguts, turistes urbans, són cruspits per una família de pescadors de musclos de la zona, convertint-se els visitants en la seva gustosa font d’alimentació.
Però en aquesta farsa detectivesca tot és mostrat des de la caricatura i l’esperpent privilegiant tant el gag visual i físic com en els absurds diàlegs. La parella impossible de policies són tan rucs com incompetents, destacant la hilaritat sobretot de l’immens inspector Machin, reformulant ambdós una derivada del tàndem format pel gras Oliver Hardy i el esprimatxat Stan laurel. I la família d’estiuejants.
I pel que fa a la família d’estiuejants burgesos que resideix a la zona, en una casa d’estètica del vell Egípte, els ridículs Van Peteghem provinents de Lille, els seus membres són interpretats per actrius i actors com Juliette Binoche, Valeria Bruni Tedeschi o Fabrice Luchini que s’apunten a l’histrionisme. Junts protagonitzen una cerimònia de l’excés i la desmesura que desvetlla la rialla instantània, tot i que a la llarga pot provocar l’avorriment per la repetició de gags, mentre es desinfla i s’evapora la seva gràcia.
Cal dir que aquesta divertida paròdia actua com a sublimació còmica dels tics i maneres d’una família burgesa de províncies, el seu amanerament és dut fins a l’extrem, la seva altivesa elevada al patetisme, el seus hàbits conduits al grotesc. Enfront d’ells trobem l’autenticitat i rudesa de la gent del lloc i, sobretot, l’hieratisme dels seus rostres i la seva nul·la loquacitat. Una família que compte amb un patriarca, cap de la brigada de socorristes en el mar, i el seu lacònic i ferotge Ma Loute, (Brandon Lavieville), i que dóna títol al film.
Aquests dos mons antagònics s’interrelacionen tan sols a través d’una història d’amor, finalment frustrada, entre Ma Loute i l’andrògina neboda dels Peteghem, Billie (Ralph). I és que al final, tot i la broma, resta una antinòmia irresoluble i de difícil harmonització, la que enfronta la rusticitat del camp, un món primitiu, assilvestrat, amb el món burgés, il·lustrat i civilitzat. Una equació irresolta en què els badocs turistes són devorats, literalment i metafòricament, precisament pel pintoresquisme que adoren.
Fins i tot l’estètica del sublim, del miraculós, del transcendentalisme o l’existencialisme de Dumont és filtrat també per ell mateix en aquesta operació autoparòdica amb fugues fantàstiques i surrealistes. Tot i que, sorprenentment, en la col·lisió entre la comèdia i el drama, entre lo seriós i allò banal, el francès manté intacte tant la bellesa dels rostres dels pescadors, fruit de la fascinació que exerceix allò lleig o deforme en Dumont. Igual que roman inalterable en el cineasta la seva sensibilitat per un paisatge i un entorn que segueix conformant amb identitat pròpia la seva filmografia.
