Realment el serial del procés ha de ser un veritable passatemps per a qui se’l pugui mirar sense implicar-s’hi emocionalment. Si nosaltres llegíssim al diari una aventi semblant que passés, posem per cas, a Manxúria seria fàcil que ens hi enganxéssim.
Aquesta reflexió banal ve a tomb del penúltim episodi, en aquest cas protagonitzat per la Fiscalia en reclamar al CAC la informació relativa a tres emissores de ràdio que es van negar a emetre els anuncis de la campanya del 9N. El titular dels diaris ho resumia amb la frase “La SER, la COPE i Onda Cero van boicotejar la campanya institucional del 9N”, i així introduïen en el vocabulari del conflicte un terme que ha estat sempre present en les relacions entre les dues trinxeres: el boicot. I allò que confirma que la guerra aquesta vegada va de debò és que, en comptes de la crida nadalenca d’uns quants exaltats a fer boicot als producte catalans (ja tan tradicional com l’anunci de Freixenet, que per cert potser aviat deixarà de ser catalana, i per tant boicotejable, si és cert que se la venen. Catalana de nom, no pas de fets), ara l’acció boicotadora arriba de grups mediàtics força més poderosos.
Fixeu-vos que he escrit ‘acció boicotadora’ i no pas ‘boicotejadora’. En realitat aquest adjectiu no existeix (hauria d’haver dit ‘acció de boicot’), perquè la família d’aquest epònim és una de les més minses del diccionari. I a sobre mal avinguda: a part del substantiu mateix, només existeixen dos verbs, un dels quals és superflu. Boicotar i boicotejar, que són sinònims, reflecteixen una tensió permanent de la llengua catalana: la creació de verbs a partir del sufix –ejar. Per exemple, blocar i bloquejar. No tots els lingüistes comparteixen la idea que aquest sufix és un recurs pres del castellà, i de fet hi ha molts casos en què és la forma única (baladrejar, xafardejar); però en general la normativa tendeix a preferir la forma curta, i d’aquí neix la distància amb l’ús, atès que la llengua col·loquial sol tirar cap a la segona (és el que ha passat amb boicotejar). Mentre parlants i normativa no ens decidim a acostar-nos una mica, aprofitem per recordar que un epònim és un terme format a partir d’un nom de persona o de personatge, com ara guillotina (de Guillotin), cicerone (de Ciceró) o estraperlo (de Strauss i Perl). En el cas que ens ocupa, l’individu mereixedor de tal honor fou Charles C. Boycott, intendent britànic a Irlanda a qui els seus administrats feren el buit com a protesta per la seva duresa. Ves que qualsevol dia no encunyem el substantiu ondacer. El significat ja us el deixo imaginar a vosaltres.
