Les persones que varen participar en la transició de la dictadura franquista a la democràcia, moltes d’elles analfabetes d’un sistema democràtic no viscut, amb un alt grau d’ingenuïtat, varen creure que un món millor era possible i es van esforçar per aconseguir-ho. Avui dia s’adonen que la democràcia és el sistema polític menys dolent de tots els possibles (Winston Churchill). Observen astorats, que el bla.bla.bla.bla. s’ha convertit en el llenguatge normal d’una classe política que promet molt i no fa res. També en pura demagògia per afalagar a les masses, sense resoldre gens ni mica cap dels seus problemes vitals.

Problemes com el dels aturats estructurals crònics, majors de 40 anys, condemnats la majoria d’ells, a no trobar mai més feina estable i a viure de forma caritativa en la precarietat. De forma molt semblant amb els joves, obligats a emigrar i a tenir de retornar molt d’ells, cansats de feines homologables a la de netejar waters. Persones enredades pels bancs, que varen fer l’esforç de comprar un pis, que ja no és seu, però han de continuar pagant.

Fins aquí el bla.bla… de la classe política, al que cal afegir el d’una societat civil tantsemenfotista que no creu en res i passa de tot, sense cap tipus de capacitat per organitzar-se i començar a crear una nova societat, quina realització clarament escapa de la classe política mancada de credibilitat. Entre els bla.bla. dels uns i els altres, està clar que anem cap un pedregar en el que seria bo que Deu ens agafi confessats.