Igual que el pol·len i la cridòria dels veïns a les festes de terrassa i/o jardinet, la primavera ens tornarà a portar una de les mostres més clares de la involució que hem viscut com a societat: la diada de Sant Jordi, el Dia del Llibre (que no de la Lectura). De les moltes crítiques i sarcasmes que es poden dedicar a aquest festival de la xaroneria (totes merescudes), a mi una de les que m’interessa més és la del terme que he mig transcrit al títol.
Començo per aquí, va. L’he transcrit a mitges per no confondre el benvolgut lector, però en realitat això de betseler, aglutinat en una sola paraula, caldria escriure-ho amb dos accentes gràfics, si fa no fa així: bétséler, per indicar la pronúncia amb què els parlants catalans demostren per enèsima vegada (com si calgués) la submissió mental al castellà. És l’anomenant ‘efecte guàsap’ (que en català comdeumana hauria de sonar guatzap) que arrossega tants i tants parlants insegurs cap a la pronúncia majoritària, dissortadament la del veí. He dit “caldria escriure-ho” per mor de rigor filològic, no pas perquè sigui la grafia destjable; de fet, l’ideal seria, com sempre, intentar anostrar la locució anglesa en un so com ara /bèssèler/, amb les dues primeres E obertes (els occidentals no), la S sorda reforçada i la tercera E neutralitzada. Ja sé que això és somiar truites, però per intentar-ho que no quedi.
Ara bé… ara bé, tot això, és clar, en el benentès que ens interessi o ens convingui mantenir la denominació anglesa, que tant de forat ha fet els darrers vint-i-cinc o trenta anys. La meva impressió és que últimament ha reculat i que tant els mitjans com (potser una mica menys) les editorials estan redignificant l’etiqueta catalana, els Més Venuts. En cas que s’acabés imposant, cosa que no podrem confirmar fins d’aquí a quatre, cinc, sis anys pel cap baix, tindria dues virtuts: primera, treure’ns un poc de sobre el complex d’inferioritat en relació amb l’anglès quant a la creació d’eslògans, etiquetes i conceptes breus, un camp específic en què aquesta llengua és la reina indiscutible; i dues, consolidar un joc de paraules que revela molt clarament la veritable natura d’aquesta festa cada dia menys literària i més comercial: que els autors que venen més exemplars el Dia del Comprador d’Un Llibre són, efectivament, uns senyors i senyores que presten la seva imatge a canvi d’uns quants duros que la indústria editorial els garanteix. És a dir, segons la formulació popular, uns venuts.
Apa, bona diada de la rosa a tothom.