Assemblea

Pau Vidal

Extraordinari el serial de l’ANC per trobar director; per desgràcia, aquí no tinc prou espai (se’m menjaria l’article i encara no hauria explicat ni la meitat de les votacions), però us recomano vivament que us hi entretingueu una estona perquè val la pena.

Com que, de tota manera, us suposo ja informats de la qüestió (que al moment d’escriure aquestes ratlles, per cert, encara no s’ha resolt), tiro endavant. Assemblea, de fet, és un dels termes més particulars del conflicte. No solament per raons lingüístiques (quants el sabríeu escriure bé a la primera, amb totes les as i les es a lloc?) sinó pel recorregut històric, que l’ha portat a convertir-se pràcticament en una marca, com les vambes o el vichy.

Anem a pams. D’entrada, no es pot dir que sigui estrictament un mot sense família, però gairebé. Té tot just un parell o tres de germans i tres o quatre cosins (els derivats de simultani), i tots plegats provenen de simul, que actualment traduïm per ‘juntament, alhora’, però que també compta amb un equivalent culte que conserva més els trets familiars, ensems (res a veure, malgrat la semblança, amb simil, d’on provenen mots quasi homògrafs com semblar, assemblar i simular, per exemple). La idea de reunió o aplec, doncs, és la que va fer que a la França revolucionària bategessin la primera cambra de la República amb el nom d’Assemblea Nacional. I d’aquí a l’èxit. Nosaltres, com moltes altres llengües, vam prendre la paraula precisament d’allà, ja amb la càrrega política posada, i per això durant el període de la lluita antifranquista es va convertir en un tòtem: tot eren assemblees, tant si es tractava de protestes polítiques com estudiantils o de veïns (la universitat, per cert, és l’hàbitat on continua gaudint de més fervor).

I així arribem al tercer estadi evolutiu, el de la conversió en genèric. No sabem si els fundadors de l’Assemblea Nacional de Catalunya ho van preveure o no, però el cert és que en qüestió de poquíssim temps (els tres primers anys, com aquell qui diu) l’entitat va aconseguir una fita a l’abast de ben pocs: desempallegar-se del seixanta-sis per cent del nom i quedar-se amb un terme comú que avui ja tothom identifica amb ells. Si parles de “l’assemblea” sense especificar res més, sense posar-hi cap adjectiu, el teu interlocutor sap immediatament que et refereixes a l’ANC. Càrrega de responsabilitat afegida, doncs, que no descarto que tingui el seu paper en el serial esmentat; si penseu en el xou permanent que ens ofereix el Barça i els candidats a manar-hi ja entendreu què vull dir.

[do_widget id=category-posts-pro-64]