És un terme que potser no us soni molt. Aporofobia del grec à-porus, sense recursos, indigent, pobre; i fobos, por. Es refereix a la por cap a la pobresa i cap a les persones pobres. És l’hostilitat davant les persones pobres, sense recursos o desemparades.

Aquesta paraula que fa més de 20 anys que circula entre nosaltres però encara no està acceptada per la Real acadèmia de la llengua espanyola s’ha fet servir per exemple per parlar sobre polítics que no rebutgen el turisme però si als immigrants. És a dir gent pobra que aparentment no poden tornar res de bo a canvi. Si mirem més a prop. Veiem gent al carrer demanant i què fem quan això passa? La veritat, és difícil saber què fer. He vist gent demanar per menjar i si els dius que els compres l’entrepà et diuen que no el volen. Que volen els diners.

Estic convençut que no tots servim per demanar i que aquell que ho fa ha d’estar en una situació extrema. Estic d’acord amb que moltes vegades ens fan por o sentim rebuig cap a ells. Es veu que hi ha algunes polítiques socials per ajudar a aquestes persones. No estaria gens malament que les coneguéssim. Una de les moltes formes d’ajudar seria poder indicar-los on els donaran aliment, roba i recer.

A la nostra mà i la nostra intel·ligència queda qualsevol altra forma d’ajuda que puguem oferir. De 11 a 12 els dilluns a www.alpicatradio.com comentem l’article.

Per www.juanjuncosa.com / AMIC