A la persona afiliada a la CASS, de 65 o més anys d’edat, la llei li permet fer compatible la pensió de jubilació amb un treball remunerat, com a màxim, fins complir els 72 anys d’edat, si l’empresa que la té contractada, en el cas de ser persona assalariada, pot i vol continuar donant-li feina, més enllà dels 65 anys.
El contracte laboral dels assalariats s’extingeix en arribar la persona de la part contractada als 65 anys, la qual cosa deixa en mans de les empreses contractants la decisió de poder continuar treballant l’assalariat, més enllà dels 65, si pot i vol. En realitat, les persones assalariades no poden escollir. Han de regir-se per allò que en primera instància decideixi l’empresa que el té contractat.
En canvi, empresaris, autònoms i professions liberals sí que poden triar. Al meu parer es tracta d’un greuge comparatiu. Si membres dels tres col·lectius que acabo d’esmentar opten per romandre actius laboralment, entre els 66 i 72 anys, estan impedint a molts joves llur entrada al món laboral, forçant irremissiblement a emigrar, als que cerquen ocupació a Andorra.
Qui s’aculli a la compatibilitat comentada al principi, entre els 65 i 72 anys, només cotitzarà a la branca malaltia. El nombre de punts de vellesa acumulats fins el moment de demanar la prestació de vellesa, serà el definitiu o sigui l’utilitzat per a calcular la pensió de jubilació, sense poder acumular, en endavant, més punts de vellesa.
Per a optar a tal possibilitat, els assalariats que es retiren necessiten el vist i plau de l’empresa on treballen, mentre que els els empresaris, treballadors autònoms i professionals liberals, poden perllongar llurs vides laborals fins els 72 anys per decisió pròpia, sense ingerències.
Continuar treballant més enllà dels 65 anys, per a mi té un resultat enormement perjudicial per a l’objectiu de mantenir uns alts nivells d’ocupació, car un important gruix de persones grans, per lliure decisió o per pura necessitat econòmica, romanen en el mercat laboral més enllà dels 65, no deixant que gent jove s’hi incorpori, trobant feina.
A causa de la progressiva pèrdua de facultats físiques i/o mentals inherents a l’avançada edat, considero que la jubilació definitiva hauria de ser obligatòria als 65 anys, tant més si tenim en compte que en la prolongació de la vida laboral, com he assenyalat, no es cotitza per vellesa.
Òbviament, la CASS podria recaptar més, en concepte de vellesa, si el mercat laboral s’obrís a les persones joves. Sens dubte les principals beneficiades de tot plegat són les persones no assalariades car normalment tenen més salut, viuen més anys i són pensionistes durant més temps que els assalariats.