Carl Jung, un dels grans pares de la psiquiatria moderna, no és sant de la meva devoció (fonamentalment per la seva tirada per algunes creences pseudocientífiques) però va dir una gran frase i concepte: només si acceptem la nostra ombra podem transformar-nos. Què volia dir amb ombra? Doncs aquella part de l’inconscient que ens incomoda davant el que és socialment acceptable. I és per això que, normalment, les teràpies psicològiques acostumen a reeixir quan el pacient reconeix o parla de coses que l’incomoden moltíssim. En casos extrems, parlant en veu alta dels abusos sexuals que havia patit de petit i dels quals no havia parlat pràcticament mai. En d’altres, molt més habituals, com una mala paraula o frase d’un professor o familiar va provocar un cert sentiment d’inferioritat, del qual encara no s’ha desprès. Es tracta d’una situació que els antics grecs anomenarien catarsi, explossió de fets reprimits. Perquè si no acceptem la nostra ombra aquesta ens sotmet, si no afrontem o acceptem les nostres pors ens dominen. Un exemple genial d’això que acaba de dir ve d’una pel·lícula romàntica dels anys 90, “El Príncep de les marees”, amb uns genials Nick Nolte i Barbra Streissand. Nick Nolte interpreta a un dur blanc del sud, casat i amb fills, que sota la fatxenderia amaga una vulnerabilitat provocada per un abús sexual a la infantesa. Un abús que ha destrossat la vida de la seva germana i li ha marcat la seva. Després de reconèixer-lo esdevé una persona més tranquil·la i equilibrada (i enamoral a psiquiatra que acaba reconeixent que no estima al malparit del seu marit). Sí, jo vull creure que sóc bondadós i empàtic i intel·ligent (ja ho sé, no tinc iaia), però miro la meva ombra i reconeix que estic ple d’inseguretats i complexos.

Reconèixer la teva ombra no vol dir deixar-te dominar per ella i pensar que ets ella. Que és el que pensen la majoria dels depressius i bona part de la gent amb poca autoestima. És com aquella coneguda meva que va ser menystinguda pels seus pares i el seu ambient i s’ha tancat en ella mateixa. I això la va portar a depressions continuades i a un matrimoni infeliç. Perquè no va poder sortir d’aquest cercle. Ella reconeix aquesta ombra però s’identifica massa. Però és clar, reconèixer la teva ombra és complicadíssim ja que és com mirar el sol cara a cara. Fins a quin grau de realitat podem acceptar? És més fàcil acceptar el paper de dominador i mascle i ignorar tant com podem la nostra ombra o deixar-nos abduir per ella i convertir-nos en víctimes professionals. Però mirar la veritat cara a cara com deia abans és molt més complicat, tot i que més enriquidor. Tornaré a un dels meus llibres preferits: “Instrumental”, l’autobiografia del músic anglès James Rhodes, que va patir abusos sexuals de petit i ha estat ingressat a diversos pavellons psiquiàtrics pels seus instints suïcides. Però també és el divulgador de la música clàssica per excel·lència i un escriptor reconegut i també un home feliçment casat, amb uns quants amics. Conèixer l’ombra és saber el seu sòrdid passat. No conèixer-la és quedar-nos amb el genial divulgador de la música clàssica. Acceptar l’ombra és saber que és tot plegat i moltes coses més. Com tohom. I depèn de nosaltres en quin costat posem l’èmfasi.