Acabarem creant a Déu?

Trobo molt interessant el comentari del psicòleg nord-americà Martin Seligman, en una entrevista a la Vanguàrdia, on diu que “les persones acabarem creant a Déu”. És una reflexió molt optimista sobre les nostres capacitats que ve, precisament, del pare de la psicologia optimista. En realitat, no és més que una mera extrapolació de la teoria de l’evolució. En principi, l’evolució culmina amb un animal més intel·ligent que la resta: els humans. Però el progrés pot continuar i sortir el superhome (com pensava el filòsof Nietzsche) o altres coses més elevades. La civilització humana podria polir-se i expandir-se per l’univers i barrejar-se amb les màquines per crear quelcom molt més elevat i poderós. Aquest és l’esquema de 2.001: Una odissea a l’espai d’Arthur C.Clarke. Els superpoderosos sers que van crear el monolit s’havien acabat convertint en energia. Fins i tot, el prestigiós físic Michio Kaku dóna validesa científica a aquesta especulació. Segons explica la civilització podria progressar i dominar els recursos del planeta, posteriorment del sistema solar i, qui sap? potser de la Galàxia. Fins i tot el seu poder podria ser tan elevat que podria planificar com crear nous universos o sobreviure a la destrucció de l’actual univers. I quina és la realitat? Simplement, no ho sabem. Així de simple. A nivell personal em sembla una especulació interessant i amb lògica però no tinc prou elements de judici per dir si quelcom similar ha passat o podria passar.

Tornem a Arthur C. Clarke que deia que qualsevol tecnologia avançada era indistingible del que els primitius anomenen màgia. Potser podríem acabar recreant alguna cosa molt semblant al que tanta gent ha conegut com a Déu. Però, en tot cas, tinc clar que si això acabés passant no seria tan simple d’assolir com pensen alguns dels tecnooptimistes. I constatar que, sempre que hi ha avenços i solucions als vells problemes sorgeixen nous conflictes. Potser menys greus però conflictes. El que està clar és que aquest canvi evolutiu no tindria gaire cosa a veure amb l’actual humanitat. Per dos motius. En primer lloc perquè quan es canvia d’escala les regles es modifiquen. I aquest seria un canvi d’escala superlatiu. La segona raó és que la humanitat és, per definició, molt fràgil i imperfecta i un ser menys fràgil i imperfecte seria fins i tot millor, potser,  però no tindria massa a veure amb el que ens ha definit en els darrers mil·lenis. Acabarem creant a Déu? No ho sé però el que si podem fer és que la nostra millora com a humans, tot i que imperceptible, ens acosti més al que hem conegut com a divinitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *