El segle passat a una persona de classe treballadora que vivia de lloguer li van preguntar si volia ser comunista. Va preguntar, què vol dir ser comunista? I li van contestar que consistia en la desaparició de la propietat privada. Aquesta resposta no li va acabar de satisfer i va demanar que li fos ampliada. Llavors li van explicar que la casa on vivia seria de tots i per tant no pagaria lloguer i de manera semblant li van anar esmentant altres tipus de propietat que passaven de ser privades a públiques. Finalment li va quedar una darrera pregunta per fer, i la meva bicicleta també, serà pública? Quan se li va contestar que sí, va manifestar que no volia ser comunista.
                                          
En la societat actual qui més qui menys té una bicicleta o quelcom semblant que en cap cas està disposat a compartir amb altres persones. El món occidental en el que vivim ha convertit a moltes persones en burgesos que tenen necessitat de conservar les seves “bicicletes”. Aquest esperit conservador s’ajunta amb un d’altre individualista que considera primordial la defensa dels propis interessos, ja que si no es fa així els demés no t’ajudaran a fer-ho, d’acord amb el propi pensament personal. Aquest plantejament, a la llarga, acaba essent negatiu generant comportaments estressants i negatius propis de persones que han perdut el sentit de la vida i cerquen una brúixola que els indiqui cap on han d’anar per ser feliços. Aquest comportament és propi de gent conservadora i conformista que ha renunciat a la seva pròpia autorealització.