A consultes

Quan vaig encetar aquesta sèrie sobre els mots de la guerra tenia por de fer curt. De quedar-me sense matèria primera. Un cop esbudellats deriva, plebiscitari i quatre més, fora. I en canvi, fa vint setmanes que dura i el material no s’acaba, perquè cada setmana en surt de nou: quan no és un partit que s’empesca una giragonsa verbal és un tribunal que rescata un terme medieval o un opinaire que excreta el seu pensament més recòndit.

I tanmateix hi ha una paraula que ens ha acompanyat des del primer dia i no li havíem fet cas. No n’hi havia fet jo, vaja. I mira que és evident: consulta. L’he tinguda a la llista des del començament, i fins gosaria dir que, en una recerca gugueliana, segur que entraria al podi de les més usades pels mitjans. Com és, doncs, que m’hagi passat per alt fins ara? Per què l’he anada posposant, setmana rere setmana, i no he trobat mai el moment d’esventrar-la? Doncs perquè, pobreta, i diria que això és una evidència en què tothom hi estarà d’acord, sembla un mot de segona divisió. Entre consulta i referèndum no hi ha color. El referèndum és seriós i va a missa (encara que estratègicament de vegades hi afegeixin aquella cua contradictòria de ‘no vinculant’), i en canvi la consulta… Quan et consulten, et demanen el parer, però ja saps que no necessàriament et faran cas. Abans de prendre’ns el medicament consultem el farmacèutic, però després fem el que ens dóna la gana. Ben mirat, l’única consulta que ens prenem seriosament és la del metge.

I això per què? Doncs pel motiu que ja he explicat altres vegades: en el procés d’aprenentatge del llenguatge, el nostre cervell adquireix una sèrie d’habilitats, entre les quals la d’establir categories (per exemple, d’importància) a partir d’indicis de tota mena. Dit d’altra manera: encara que siguem incapaços de raonar-ho, tenim una consciència verbal intuïtiva que ens ajuda a situar cada mot en relació als altres. En el cas que ens ocupa, aquesta mena de memòria atàvica adquirida posa en relació consulta amb el mot del qual prové, cònsol, que, si bé en temps dels romans era el primer magistrat, actualment és un diplomàtic d’una categoria inferior a l’ambaixador (com prou bé sap el descendent d’aquell magistrat, l’actual titular del Consolat Italià de Barcelona, i potser això explica l’animadversió que mostra envers el país on, ehem, exerceix). Fixeu-vos, perquè és molt revelador, l’expressió que s’usa quan un Estat s’enfada i vol picar la cresta a un altre: crida l’ambaixador ‘a consultes’. Com si, veladament, l’amenacés de rebaixar-li la categoria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *