Persona, comunitat i política: decepció ciutadana davant de la “democràcia representativa” (i II)

No està clar que ocultar aspectes foscos de la política contribueixi al bé de la població. En general, s’argumenta a favor dels que encarnen els càrrecs públics electes, les autoritats institucionals, depenguin de què, per alguna circumstància sense determinar, siguin persones més justes, més sàvies o més capaces que el ciutadà mitjà. Però això és un argument a favor de l’oligarquia.

Quan una persona, que ha contret un deure electe o de designació política, envers Andorra, territori i societat, des del moment del seu jurament o promesa al servei de l’Estat, ha de complir amb una sèrie de responsabilitats delegades per la mateixa societat. Si per propiciar el seu benestar personal o la seva permanència en el càrrec públic, ha d’enganyar, és una cosa summament preocupant. Si es té consciència i raciocini del bé comú no hi hauria d’haver cap motiu per a enganyar o ocultar i, al contrari, hi hauria d’haver transparència en tota la seva tasca, per mantenir la confiança i el respecte dels altres.

La política més important serà la procedent de la societat organitzada, sobretot manifestada per la competència en el control democràtic. Llavors la definició moderna de participació inclou terrenys més amplis que la intervenció en la política formal. Per a una democràcia participativa que confereixi legitimitat a l’administració de l’Estat de dret, democràtic i social, als seus vessants nacional i parroquial, és absolutament indispensable una societat civil complexa i multicultural en íntima relació amb un sentit vigorós i crític de l’administració pública.

Aquest procés avança amb la implicació de la població i de les institucions públiques i així es permet ampliar els espais de participació en la dinàmica pública. Un dels esmentats espais és el de control social de la gestió pública.

La promoció del control social i la participació ciutadana es basa en la necessitat de recuperar per a la població i els servidors de l’Estat i de la parròquia, el sentit del públic i generar capacitats que facilitin i impulsin processos per democratitzar la interrelació amb l’administració pública.

Per tant, la participació de les persones en les tasques relacionades amb la vigilància, avaluació, control de l’ús i gestió dels recursos públics i les decisions polítiques i execucions administratives, és el que dóna origen al control social públic per part del ciutadà. S’interpreta el control social públic com una modalitat de participació ciutadana que permet a les persones, individualment considerades, i a les organitzacions de la societat civil, influir en els assumptes de l’Estat, exercint el dret de petició, d’acció de compliment, d’audiències públiques, de queixes, de denúncies, de crear comitès de vigilància ciutadana, d’associacions d’usuaris, expressant necessitats i manifestant disconformitats i discrepàncies davant decisions i accions de les autoritats, per tal d’incrementar la responsabilitat i la integritat en el maneig de la gestió pública i de sostreure’l de l’apropiació particular. Els seus continguts fan referència, bàsicament, a activitats ciutadanes de vigilància, verificació, fiscalització, seguiment, avaluació, crítica i sanció.

La participació ciutadana representa un factor prioritari en el control de la gestió de l’Estat i de les parròquies, així com en la lluita contra la corrupció i el nepotisme, tota vegada que contribueix en la vigilància del comportament de les institucions estatals i comunals, en el compliment de la missió per a la qual van ser creades i el bon maneig dels recursos públics.

Cada ciutadà té, per tant, el dret de controlar la gestió pública a nivell estatal i comunal, ja que el control ciutadà és el dret dels ciutadans, d’intervenir en forma directa, i de vetllar perquè les institucions de l’Estat i els seus governants, en qui han delegat el poder i l’autoritat per dirigir la societat, encaminin les seves tasques en nom del bé de tots, de forma pública i transparent.

Resulta evident que la participació del ciutadà i el control que aquest exerceix dins de la planificació, execució i desenvolupament en la formació de les polítiques públiques que du a terme l’Estat o la parròquia, és, sense cap dubte, un dels mecanismes a través dels quals es tracta de crear l’element central d’una societat més igualitària, més democràtica, més participativa i més solidària.

El control social ha de ser facilitat i recolzat, des del moment en què s’inicia la consulta, idea, perfil, projecte, programa o pla, a la presa de decisions en el procés de gestió i de disseny de polítiques d’interès públic, fins que l’obra, servei social, programa o projecte és executat i rebut per la comunitat amb adequats criteris d’economia, eficiència, qualitat, manteniment i durabilitat.

Aquesta participació i aquest control han de ser un procés social de la vida quotidiana, que superi la dimensió de la formalitat jurídica i es constitueixi en un recurs de les persones.

Aquest control ciutadà s’exerceix del preventiu a l’acusatiu:

1. Visualitzant i difonent al públic tota la informació oficial, administrativa, legislativa i executiva.

2. Recomanant mesures a les administracions públiques, per fer més transparent la informació, a les regles d’actuació i/o a la presa de decisions.

3. Fent seguiment del compliment d’activitats, compromisos i metes de les autoritats, amb finalitats de crítica, debat, prevenció, correcció i informació al públic.

4. Promocionant compromisos ètics entre i/o amb servidors públics, sobre assumptes generals o particulars d’interès general.

5. Mesurant factors d’acompliment institucional amb finalitats de debat, crítica o correcció.

6. Criticant amb finalitats de correcció o de sanció social.

7. Demanant comptes a les autoritats i administracions públiques.

8. Fent seguiment dels exercicis de finançament i despesa pública.

9. Denunciant o demandant judicialment, disciplinàriament o fiscalment, amb finalitats de correcció i/o de sanció.

La participació ciutadana aporta i contribueix:

A. A aplicar mecanismes que brindin transparència a l’exercici de la funció administrativa.

B. A recolzar els mecanismes de control social que es constitueixin.

C. Al major suport i ajuda en la realització dels plans governamentals nacionals i, de manera particular, dels comunals.

D. A l’elaboració d’accions coordinades i conciliades entre els plans de les parròquies i, aquestes, amb l’Estat, a fi de donar resposta i satisfer les necessitats i prioritats dels membres de la nostra nació, en el seu conjunt.

E. A fer més transparent i honesta la gestió pública, i en conseqüència, a la major confiança i credibilitat en les institucions i en els governants, especialment quan el ciutadà intervé en la vigilància de l’execució dels plans i programes, i en el control dels seus resultats, la qual cosa garanteix un millor ús quant a qualitat i oportunitat de les accions públiques.

La societat i la democràcia, així enteses, no s’interpreten, només, com un joc de probables compensacions polítiques, que esdevenen en canvis i modificacions de majories i minories, sobre la base de processos electorals periòdics.

La igualtat social com a valor central, discernida fonamentalment com el dret de les persones, com a membres/socis d’una estructura de cooperació social comuna, a tenir iguals oportunitats per accedir als béns socials i econòmicament rellevants. Igualtat implica equitat, proporcionalitat en l’accés als beneficis del desenvolupament i, també, justícia redistributiva basada en la solidaritat col·lectiva. De manera que la igualtat, més que una proposta d’arrasador desigual, és l’habilitació del dret a la participació i a la intervenció.

La discrepància, el desacord, l’antagonisme, entra dins del joc democràtic. La seva resolució depèn de la nostra capacitat d’abordar i resoldre conflictes. Hem après a tolerar, negociar i decidir les lluites d’interessos i les diferències d’opinió? Les polítiques d’exclusió i de no resolució dels conflictes, on els mecanismes es reprimeixen o s’oculten, o a través de concertacions, on el conflicte no es resol sinó que es posposa, impossibiliten la consolidació d’una democràcia participativa i d’una major legitimitat del sistema polític.

Aquest escenari confús i fins i tot paradoxal, ens porta a afirmar que l’avenç democràtic encara és limitat, quedant pendent complexos canvis estructurals del nostre sistema polític.

Hi ha una raó destacada, si no fonamental, per la qual hi ha menys interès, per part de les persones, dels ciutadans, per la política. L’espai del públic ja va deixar de ser important per als ciutadans. Es privilegia i s’imposa la racionalitat econòmica en tots els àmbits de la vida de les persones. Hi ha més interès en quant al que es pot o no es pot consumir en l’economia de mercat, que en els assumptes públics.

Un dels trets més significatius de la modernització político-social a Andorra, ha estat la distinció entre l’espai públic i privat. Però també ha significat la subordinació de l’espaï públic al privat, essent una de les seves principals expressions la substitució de la política pels interessos de la tecnocràcia econòmica, i en conseqüència dels polítics al servei d’aquesta.

El poder econòmic s’ha imposat de tal manera, que ja no hi ha espai per a la subjectivitat de la gent. De la participació econòmica dels individus s’alimenta el mercat; sense la participació política d’aquells, fracassa la democràcia.

Els grups econòmics es concentren encara més i estenen la seva influència i control sobre gairebé totes les activitats productives, consolidant la seva posició de privilegi i prestigi en l’economia de mercat, en la seva influència sobre els polítics i la direcció política, i en el concert nacional.

En aquest context, la democràcia formal és vista, necessàriament i única, en la mesura que permet el funcionament i legitimitat del mercat, i amb ell, d’un model econòmic liberal.

L’herència econòmica, que hem heretat, està mediatitzada per les mancances i assoliments com a país. És ja una constant que quan hi ha guanys, aquests van als sectors empresarials, sense que es generi un repartiment més just de la riquesa generada. I quan hi ha pèrdues, s’implora l’ajuda de l’Estat per cobrir-les. Recentment els efectes que ha provocat la crisi econòmica, estimula els empresaris a demanar a la legislatura actual que lliuri majors facilitats i liberalitat per invertir i desenvolupar els seus mecanismes econòmics i també de contractació. I per això que l’herència econòmica és extremadament volàtil per a la gran majoria dels ciutadans d’aquest país, la part productora, els treballadors.

Hi ha demandes en l’àmbit de la política, que l’estratègia de modernització predominant, recolzada en una expansió indeguda de la “lògica del mercat”, no ha aconseguit satisfer més democràticament (major participació, major integració social, més respecte a la pluralitat i diversitat, cultura política democràtica, mecanismes de concertació i regulació de conflictes, que permetin pacificar en lloc d’apaivagar, vigència dels drets humans, governabilitat democràtica, etc.)

La nostra societat no està preparada per a les crisis econòmiques, i té dificultat en assumir les transformacions en curs, i crear i aplicar els deguts mecanismes de protecció social. Això es deu, en part, al protagonisme del mercat. Aquest sol anticipar problemes en tant que són traduïbles a preus, però no contempla els costos i responsabilitats socials (p. ex. reconversió o ocupació laboral).

L’evolució de l’ocupació i els salaris, la pèrdua de poder adquisitiu, progressiva, parcial o totalment, estanca la lluita contra la pobresa. La desigualtat en la distribució dels ingressos econòmics, va a pitjor. En conseqüència sol es visualitza la desdemocratització, on la verticalitat i concentració del poder del mercat roman.

La pràctica justa de la política i del model social i econòmic d’Andorra, depèn de com la concebre’n els seus ciutadans, i no d’una definició subordinada als interessos del mercat. I alhora garantir les condicions que les persones accedeixin, en igualtat de condicions, als mitjans necessaris per acreditar la seva supervivència i que estableixin relacions de convivència amb base en el diàleg i el respecte a la diversitat.

Hem comprovat, amb preocupació, que nombroses iniciatives que busquen potenciar aquest debat, cauen ràpidament en generalitats i en abstraccions, evitant, potser ingènuament, entrar en la qüestió de fons, que no és altre que el de la discussió i debat del model d´Estat, l’orientació del qual, explícitament o implícitament, és la d’alternar, alterar o mantenir la conducció del tipus de societat que estem construint, modificant, però que no podem estar improvisant. Mentre evitem aquest debat i evitem la seva extensió a altres institucions i segments de l’Estat (parròquies, parapúbliques, entitats socials, democràcia participativa…), la nostra societat es subordina al clientelisme fàcil i híbrid, que trobem en els processos electorals que, de tant en tant, alteren la nostra rutina, i del qual, algunes persones, es fan part i d’altres, simplement, eviten o posposen.

Guillem Fornieles

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*