Un deute històric?

Fruit del consens entre majoria i oposició, dins de la Comissió ‘Ad hoc’ del Consell General, l’any 2008 fou promulgada la nova Llei de la Seguretat Social que venia a substituir la normativa que, per millorar les condicions socials existents aleshores, l’any 1968 havien decretat les Delegacions Permanents dels nostres Coprínceps, a qui hem d’agrair aquest important avenç social que, sens dubte, hem d’intentar salvaguardar.

Per bé que molts estudis tècnics posteriors al 1968, encarregats pels diferents governs i posats al calaix sense prendre en consideració les recomanacions que contenien, donaven l’alerta, per exemple, d’una major esperança de vida, pocs preceptes i reglaments foren modificats en els 40 anys de vigència de la normativa legal que posava en funcionament la Caixa Andorrana de la Seguretat Social el 1968.

A mesura que la societat andorrana evolucionava, entenc que la llei de la seguretat social també havia de canviar per millorar el funcionament de l’ens i fer-lo sostenible, en especial en tot allò que fa referència a cotitzacions i prestacions. Malauradament no ha estat així i ara en patim greus conseqüències, com pot ser la necessitat d’una major participació del malalt en el cost dels medicaments.

En els nostres països veïns així ho han comprès i al llarg dels anys han anat modificant l’entorn legislatiu social adaptant-lo als nous reptes de la societat. Com a mínim allà no ho han aplicat de cop, sinó per parts, amb un calendari establert, intentant sempre comptar amb prou consens dins de la societat, en tot allò que podia ser traumàtic, per als beneficiaris dels sistemes de seguretat social respectius. Vegi’s, per exemple, com els Pactes de Toledo a Espanya permeteren donar un nou impuls al sistema de seguretat social espanyol, en especial als fons públics de pensions, amb la participació activa dels diversos estaments de la societat civil del país veí.

A casa nostra, en data recent, han estat decretades unes mesures urgents, la major part de fort impacte social negatiu, que permetran pal•liar, ens diuen, el dèficit que arrossega la Branca General de la CASS. En aquest cas no s’ha comptat amb el consens a que m’he referit abans i és una llàstima perquè una disposició de tal envergadura crec que així ho requeriria. Confio però que, en el seu dia, quan s’hagin de redactar les dues lleis previstes, una de la seguretat social i una altra de serveis socials s’optarà pel consens, no donant com a definitiu o consolidat tot allò que ara s’ha decretat de forma apressant.

En la nova llei de la seguretat social l’estat assumeix, per sort, el finançament de les pensions no contributives a partir del 2008, de la qual cosa tots ens en hem de felicitar, car aquesta mesura, és obvi, ha alleugerit força les finances de la CASS i més concretament ha evitat pressió sobre els Fons de Vellesa, prou malmesos per diverses causes que ara no entrarem a analitzar. Fins aleshores, durant 40 anys, les pensions no contributives foren assumides pel Fons de Vellesa de la CASS amb un cost total desemborsat de 255 milions d’euros, import que mai, que jo sàpiga, ni el Govern ni el Consell General, han plantejat de retornar o rescatar en el termini d’uns anys, com correspondria en la situació econòmica actual en que estem immersos.

Malgrat que no hi hagi cap llei o disposició que obligui a les arques públiques a transferir a la CASS dit import, crec que tal possibilitat hauria de ser seriosament contemplada, per l’actual o per un futur govern, per a que sigui presa en consideració pel màxim òrgan legislatiu i portada a terme, si el Consell General ho creu escaient. És cert que les raons que avalarien tal decisió són més be de caire ètic i moral que jurídic. Curt i ras, des de 1968 al 2008, de forma subsidiària, per compte del govern, la CASS va fer front al pagament de les pensions no contributives, quantia que ara l’estat entenc que hauria de retornar a l’ens esmentat per saldar allò que podríem anomenar un deute històric. Amb tal decisió, les reserves dels Fons de Vellesa es veurien incrementats en un 28% la qual cosa no està gens malament, ja que permetria situar a una data més llunyana llur esgotament.

Les pensions no contributives s’abonen arreu a partir de fons nodrits per impostos i no a través de cotitzacions a la seguretat social. Per definició, és incongruent, fins i tot paradoxal, satisfer pensions no contributives amb cotitzacions dels assegurats al sistema de la seguretat social, de les quals la finalitat són les pensions contributives.

Vàries persones m’han dit que plantejar la qüestió com ho faig és mirar al passat i, em diuen que, el que he de fer es mirar al futur. Jo els responc que els errors del passat tenen greus repercussions en el present i també en el futur i, per tant, en la mesura del possible, hem d’intentar corregir-los íntegrament i no en part, com s’ha fet, assumint només el finançament a partir del 2008 i no el dels anys 1968 al 2008.

Caldrà, em sembla, cercar adhesions i posar en marxa una campanya de recollida de signatures que permeti, mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular, demanar al Consell General que dugui a terme la proposta. Són necessàries només 2.400 signatures de nacionals amb dret a vot per avalar-la.

Lluís Ramon Samper

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*