Mirant enrere

Lamento haver estat jo el culpable que el SAAS tingués un dèficit de cavall a causa del meu sou mensual. La primera cosa que va fer el nou director va ser deixar-me sense feina i sense poder donar al meu fill tot allò que es mereix. És una sort, i ho dic per tots els meus companys de l’hospital, que gràcies al meu acomiadament tindran els seus llocs assegurats. No hi ha hagut cap més acomiadament en dos mesos que ja han passat des del dia que em va fer enviar la carta d’acomiadament per un notari, ni ell va tenir el que s’ha de tenir per dir-m’ho en persona.

He voltat la seca la meca i les Valls d’Andorra buscant alguna feina i sembla ser que per gent de la meva edat no hi ha llocs de treball. Fins i tot hi ha desaprensius que t’ofereixen feina per uns dies i després et diuen que no et poden pagar. No sé com els responsables de Treball no ho controlen això. Em sembla de molt mal gust donar il•lusions a la gent que es troba en situació desesperada i quan s’ha de pagar fer-se el ronso i quedar-se amb el salari que havien promès.

Com podeu veure doncs, si ja és dolent que et deixin sense feina sense donar-te cap raó, més trist és encara la gent que s’aprofita de la gent que busca feina per tapar forats de l’empresa i quan tenen la feina feta, pel que t’havien agafat, no pagar-te el sou.

Molta feina té per fer el Govern que prometia justícia i respecte per a tothom. És curiós, però, que encara que els coneguis de temps passats i de bonança, quan les coses van mal dades, ningú et coneix i et defuig la mirada i la salutació si et troben pel carrer.

On són aquells que per tenir un programa a la televisió, venien a demanar una entrevista per exposar els seus interessos? On son ara les trucades de telèfon per demanar-te alguna cosa ara que tu els necessites i ells s’han col•locat a l’administració?

Està clar que les situacions no són les mateixes però les amistats són les amistats i si en aquella època només era interès el que tenien, que bé varen dissimular-ho.

No demano res extraordinari, només una feina, per poder seguir vivint aquí. O el que els molesta és que siguis un número negatiu en les estadístiques i el que volen és que marxis per arribar a tenir aquell país que tan reclamaven fa anys, amb només quaranta mil habitants?

Fèlix Canet

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare
Mireia Baux ha dit a FaceBook que li agrada aquest article

Comments

Mirant enrere — 1 comentari

  1. Fèlix comparteixo el teu escrit. Els treballadors d’Andorra, tant els nacionals com els estrangers) són com els mocadors d’usar i tirar. Malhauradament el teu cas no és l’unic. Quant vas bé o necessiten alguna cosa tot són rialles però quant tens un problema ni et saludan pel carrer.Els demòcrates només volien i volen la cadira i control. Recorda d’on venen. Només han canviat el nom.
    Ànim i endavant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*