Vioque

Dit i fet. Què fàcil, oi? Però no. Entre el dit i el fet hi ha sempre una respectable distància. Sobretot en les coses realment importants. Saben quantes persones, amb noms i cognoms propis, amb destí, amb una tasca establerta, amb emocions, amb relacions, amb esperances i infinitat de pors moren cada dia? Hi ha persones que moren naturalment. I d’altres que, són mortes. O son víctimes d’un accident fatal. O se’ls hi ha passat el temps de ser feliços i deixen eines i vestits i emprenen el camí de mai mes no tornes. En fi, que hi ha mil maneres de finir l’experiència quotidiana.

Apretar l’accelerador de la vida sol ser una causa de mort prematura. L’accelerador poden ser riscos i aventura física, o bé aventura i riscos empresos per d’altres (no es pensin que n’hi ha pocs), i fins i tot n’hi ha que l’emprenen amb els riscos per mor d’una aventura que els deixi rics… com els mafiosos o traficants. Sobretot, si et dediques a feines vinculades amb el guany ràpid de diners per mètodes il·licits…. poses en marxa un mètode infal·lible per viure amb l’ai al cor i morir més jove que si et dediques a plantar cols en l’hort.

Aquestes disquisicions se m’han acudit en una d’aquestes tardes de diumenge en les que jeus a la vora del foc, esperant que la lectura del diari t’ajudi a conciliar aquella son dolça que ofereix el tedi que provoquen les notícies ja intudes. Els explico el perquè les disquisicions. Són perquè he llegit la història d’un senyor advocat i narcotraficant (ser advocat no és garantia de res bó, pel que es veu) que es deia Pablo Vioque. El nom ja de per si, és sonor, tal com correspon a un personatge de novel·la. I és el que els ha deixat de llegat als seus dos fills, el Pablo jr i la Maria, a part de relacions de negocis diverses i alguna que d’altre propietat.

Vioque, que va fer una declaració contra la mafia russa que lii va permetre sortir de la presó quan ja estava greument malalt de càncer, ha mort abans de poder arribar a judici. Va morir menys de sis mesos després de sortir de la presó, l’any 2008, i els seus fills van incinerar el cos al dia següent, sense certificat mèdic que establís les causes de la mort. Encara no dues setmanes després de liquidar el finat, els fills van fer una declaració pròpia en la que desmentien al pare i declaraven en favor del mafiós acusat pel pare. Que curiós que el mateix advocat (Gomez de Liaño, com és públic) que va defensar Vioque, va portar la defensa després dels fills …. i encara més curiós, si em permeten ser capciosa: que sigui també el defensor dels interessos del capo rus emmerdat en la cosa.

Tepro I, que així era com es coneixia Vioque en la seva identitat protegida, està criant malves. Però hi ha serioses dubtes de com hi va arribar a aquesta situació. Molt probablement només els seus fills i l’advocat que portava els interessos de la família sabran detalls que ajuden a lligar una història més perfilada i més literària si volen.

Però si que és ben cert que la imaginació es posa en marxa fàcilment, quan et poses en situació. Un home sol. En un edifici brutal. Tancat. Malalt. Cada dia més malalt. I amb por. Cada dia més por. I no el deixen sortir. I té ganes de sol, d’aire lliure. I té tantes ganes, que explica el que el farà sortir. Sigui veritat o ficció. Però surt. Però de poc l’hi serveix. Perquè la mort l’està esperant. Igualment. I la malaltia del cos, o la malaltia de l’esperit o la malaltia del cor…. qualsevol d’elles, i potser ajudades per una mica d’ajuda humana se l’han endut. Allà on la felicitat perd el seu color i es torna una mica freda…. A la mort.

Dit i fet. Però potser no és tot tant fàcil. I la realitat sol superar la ficció.

Cristina Orduña

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*