Mamaaaaaà….

Ara que tinc un moment de pau, entre feina i feina, m’ha donat el punt de plantejar-me seriosament si sóc infantil en les meves reaccions. Quin tema més absurd, oi? O quin tema més punxegut….. dirien d’altres… O més bèstia! Per què a partir dels quaranta ja no hauries de tenir llicència de patir complex de Peter Pan…. Però la realitat és un altre: tots tenim una mica d’aquesta tendència peterpaniana…. Aquella que ens porta a pensar que la causa dels nostres mals està a fora de la nostra acció.

Us posaré alguns exemples quotidians, perquè m’entengueu. M’he deixat el cotxe tancat amb les claus a dins (el meu cotxe és vell)… tinc la temptació de dir-me empipada: “és clar, com que tothom m’estava parlant, al final m’han atabalat!”. La paella s’ha socarrat mentre parlava pel telèfon: “és que com és tan pesada, m’ha fet despistar!”. I un altre: “m’ha afluixat la feina… és clar, com que ells tenen endolls a dalt de tot…ho han aconseguit!”. En fi. Es una cantarella que té infinitat de variables. La que més m’ha agradat els darrers dies, és la d’un tal Jòse, que comença dient que no ho entén (lògic) i que algú l’hi ho expliqui (a veure si poden), que és clar que han guanyat els altres: déu ser perquè porten marca a la samarreta, per què són amics d’un capitost del futbol, que hi ha un complot en contra seu…que no ho entén (ai, mare!). I fins i tot demana ajut als periodistes que l’escolten (no sap què diu…).

Sense entrar en la matèria a fons del que representa aquest home que sol parlar com si tingués un dimoni o un sac de petards a dins, i sense entrar a fons en temes esportius… Us haig de dir que no escoltava fa temps un exemple tan clar d’infantilisme, expressat de manera tan òbvia. Ara que, ben mirat, tampoc té ell el patrimoni únic d’aquesta actitud. Tots, en un moment o altre, cerquem un culpable a fora. I l’hi cedim la responsabilitat del que fem nosaltres. I més greu l’hi cedim el poder. Sobretot ens passa quan ens costa assumir la nostra pròpia responsabilitat en el que passa: o encara diria més, quan no entenem què passa, quan no trobem el desllorigador del camí del èxit. Diu Carl Jung que en realitat, el subconscient ens domina molt més que no ens pensem i que ens hauriem de conéixer millor per saber trobar el camí cap a una vida que ens ompli. La seva teoria de la Sincronicitat em té seduïda per complet. La nostra intuïció, percep, veu els senyals del que l’interessa conèixer per anar fent un viatge plàcid. Estranyament, quan no volem escoltar la nostra intuïció i neguem la màgia del que ens envolta, estem perdent el gran potencial per entendre què passa i com ens passa. Hi ha una constatació real, més enllà de tot això. Negar que tu tens la major part de responsabilitat dels teus actes i dels efectes d’aquests en la vida – teva o dels altres- és a més d’obtús i simplista d’un infantilisme que fa por. Sobretot quan qui exerceix és una persona amb un càrrec públic, notori i que acciona sobre moltes situacions i persones. Què curiós que el mateix Jòse reconegués que “ells ténen el poder”. I és veritat, més que no és pensa. Ell mateix els hi ha cedit, i ha escapçat les seves oportunitats d’exercir-lo.

Si miro endins, sé que en més d’una ocasió he estat i sóc infantil en les meves reaccions i que a més, ho he amagat amb excuses banals i/o versemblants. Però aquesta és la gràcia i el quid de la qüestió: quan has trobat la fuita, és quan pots començar a pensar en com tapar-la. I prou de plorar: mamaaaaaaaà…….

Cristina Orduña

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*