Perdoneu que insisteixi

No menjo gaire…. i cada vegada miro de ser més continguda. Sobretot d’aquelles exacerbades expressions grandiloqüents que ens fan pensar que som importants, que som únics, que som indispensables, que som tremends, o que som horrorosos. Sobretot, el que cal, és que siguem alguna cosa. Però alguna cosa especial.

I amb aquest tarannà tan androcentrista, tan excèntric i tan coercitiu, hem anat creixent com espècie. Sobretot, en les cultures occidentals, tant filles del racionalisme i tant en contra de la barreja, de la mixtura i de la màgia. I aquí estem avui, en un cul de sac. Sense saber per on ens dona l’aire. Nosaltres, els creadors de les noves tecnologies, de la fredor de l’aire condicionat, de la bona teca envasada al buit, de les rialles i el joc de parc temàtic, de les famílies virtuals que no es toquen…. nosaltres, que movem un dit i es mou el món dels diners, que fem que mig món es baralli amb l’altre mig mentre anem emmetzinant terres i mars, persones i gestos… nosaltres, grans factòtums d’una vida que ja ens ha començat a superar i que amenaça amb deglutir-nos… nosaltres. “El planeta només serà segur si la temperatura no augmenta més de 1,5 graus”, diu la Christiana Figueres, secretaria del Conveni de Canvi Climàtic de l’ONU en una entrevista publicada fa uns dies en un diari de referència espanyol.

Ha assumit que ni el Japó, ni Canadà ni Rússia seran presents en el segon període de compliment del protocol de Kyoto, a partir de l’any vinent. Ens anem omplint la boca de premisses ecologistes a les altes esferes, i alhora, anem dilapidant a un ritme de esfereeix els recursos energètics. El 2010, es va batre el rècord d’emissions de CO2 a l’atmosfera. En el darrer segle hem augmentat la temperatura d’aquesta atmosfera en un 0,75ºC. Arrenquem el cotxe, posem en marxa la calefacció, ens airegem amb el ventet de la bomba de la finestra, o ens dediquem a petardejar amb la moto de quatre rodes perquè necessitem “desconnectar”. Hem muntat sobre un cavall que no sabem on ens duu. Deixem per tot arreu partícules de la nostra incapacitat de sobreviure amb la sobrietat que ho feien els nostres avantpassats creien que això és signe de modernitat. I no. Es signe de decadència.

Si fem llista de les cultures que han habitat i compartit aquest nostre món abans de vostè i jo i que han mort víctimes del seu propi èxit, ens faríem creus: escampades per l’Àfrica, i per l’Amèrica central i del sud, a Amèrica del nord i a Orient, a Vietnam o a Mongòlia, a Egipte i a Mèxic….. els seu rastre deixa bocabadats a cercadors de la veritat i sense paraules que expliquin perquè quan ho tenien tot, van desaparèixer de sobte, amb un grau de sofisticació política, social, tecnològica altíssim.

M’ha donat per pensar darrerament que no és més feliç qui més té…. sinó qui menys necessita. I amb una insistència que em fa mal a les nits, quan tot està parat i només em quedo amb els estels i (un poc) amb els meus gossos.

Cristina Orduña

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*