Vida i mort

Es un tòpic dir-te –ni que sigui a tu mateix- que la línia que separa la vida de la mort és molt fina. Però és també un tòpic que té una força que ens atordeix. Sobretot, és de suposar, perquè ens sacseja en el més profund de la nostra ànima descobrir que som tant summament fràgils.

L’ONU ha fet públics uns informes que ens podrien posar la pell de gallina si fóssim prou conscients del que volen dir en el terreny del que és més humà, en el terreny al que ens porta posar-nos a la pell dels altres: l’any passat es van produir 43,7 milions de desplaçaments forçosos de persones al món. A dins dels seus països, o més enllà de les fronteres del seu lloc d’origen. Molt sovint sense família o amb pocs referents familiars, havent perdut bous i esquelles, famolencs de menjar i de suport humà. Resistint…. Sense aturar-se a pensar en res. Perquè és l’única manera de sobreviure.

També denuncia que els cinc anys de bloqueig a la franja de Gaza han empobrit de tal manera la població, que l’atur supera el 45% de la població en la segona meitat de l’any passat. Però els israelians no deixen de fer pressió perquè no es reconegui l’estat palestí… i a conseqüència del seu bloqueig sistemàtic, 1,5 milions de persones viuen en el que s’ha convertit en la presó més gran del món. Centenars de nens viuen de l’abocador d’escombraries d’ Hebron, la classe més baixa de la societat palestina. I han aprés que a les escombraries dels jueus, dels “yahud”, hi ha més tresors. Un càstig col·lectiu sense precedents que ens hauria de deixar amb ganes de capgirar la situació.

Però no. Seguim passant els fulls de dotzenes de diaris, de cents, de mils en tot el món…. i llegim la vida d’altres i ens sembla que parlen d’un altre història.Però aquests personatges, pura emoció i sentiment, formen part de la nostra història. Perquè “són” la nostra historia. Estem units pel temps, per l’instant de compartim, per la vibració, pel gest. Atrapats com els refugiats d’arreu del planeta en els països més pobres, exhausts als camps de Dadaab, afamats al Darfur, exiliats a Sïria, fugint des de Somàlia, trencats a Libèria. Això i així és el que sóm.

I si de sobte, un accident et deixa colgat de ferralla i als límits de les teves forces, o el foc ha engolit una part important de la teva pell, o fins i tot, un cop sense importància s’ha deixat esgarrat o a punt de perdre la vida….. és quan t’adones que no era tan potent la corda que t’unia als triomfadors, els que mai perden, els que estan al costat dels poderosos, aquells que tenen, vitalitat, o tenen quartos, o tenen contactes, o tenen…. vés a saber el que tenen. El que tens , tot el que tens o tindries, no és mai prou. Perquè la vida i la mort no són mai nostres. No les prenem o les deixem quan volem. Ens venen, més vegades que no voldríem imposades per una raó que se’ns escapa, per una voluntat que sembla saber què ens cal encara que no entenguem res.

Es tant fràgil la vida: només uns quants impulsos elèctrics separen un cos viu d’un de mort. I amb tot, és tan important la mort, per comprendre la vida! Per això és que suposo que cal saber que tot té un principi i un final, i que el mateix final és el principi d’una altra cosa… La mort és només el principi de tot. Em permetran que tanqui aquesta reflexió amb una frase de Punset: “el gran canvi que hauríem de fer és adonar-nos precisament que hi ha vida abans de la mort”.

Cristina Orduña

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*