La Palma d’Or a La vie d’Adèle. Chapitre 1&2 fa bons tots els pronòstics

El jurat internacional del 66è Festival Internacional de Cinema de Cannes, presidit pel realitzador nord-americà Steven Spielberg, ha premiat amb la Palma d’Or La vie d’Adèle. Chapitre 1&2 del tunisià afrancesat Abdellatif Kechiche tot fent justícia al sentiment desvetllat d’aclamació incondicional i unànime de la premsa mundial immediatament després de la seva projecció. La vie d’Adèle. Chapitre 1&2, que s’estrenarà al nostre país amb el títol El azul es un color pálido, ens aboca de ple en una riuada indeturable de sensacions i sentiments a través del seguiment de les primeres passes de l’adolescent Adèle (Adèle Exarchopoulos) per trobar la seva identitat sexual mentre enceta una apassionada i tòrrida relació amorosa amb una noia que porta els cabells tintats de blau, Emma (Léa Seydoux). Es tracta d’una pel•lícula de tres hores de durada senzillament magistral que sap transmetre des de la immediatesa, la frescor i la naturalitat tota la sensualitat, la carnalitat, el romanticisme i la desesperació d’una relació sentimental d’alt voltatge sexual i emocional.

 

Els Coen triomfen amb una tragicomèdia musical

El gran premi del Jurat ha estat per la pel·lícula dels germans Coen Inside Llewyn Davis que segueix la trajectòria d’un cantant folk que fracassa indefectiblement quan intenta obrir-se camí en l’escena musical novaiorquesa. Aquest recorregut frustrat a la recerca de l’èxit està explicat en clau de comèdia negre de tonalitats fatalistes amb un humor negre i intel•ligent, impagables personatges estrafolaris com sempre a can Coen i gags visuals brillants. En aquesta comèdia fosca i esperpèntica juga un paper important la presència d’un gat sense nom que serveix per afegir més humor en primer terme, però que compleix eficaçment la funció simbòlica de reforçar el caràcter extraviat i perdut d’aquest músic sense sort.

 

Amat Escalante és premiat per un retrat immisericorde de la violència a Mèxic

El Premi a la millor direcció ha recaigut de forma inexplicable en el director mexicà Amat Escalante que en la seva pel•lícula Heli retrata amb tota la cruesa l’atmosfera de violència enquistada en la societat mexicana. Un cinema de la crueltat que aposta per la mostració d’una violència extrema exercida sense miraments com maltractaments, tortures i agressions de tota mena, que dibuixa un retrat d’un país immers en una espiral de brutalitat sense aturador. És cert que l’explicitud de les seves imatges pot moure al rebuig a l’espectador més sensible però alguns moments atresoren guspires perdurables com el preciós llarg pla final que incorpora una certa bellesa, calidesa i esperança en la dissortada vida dels seus damnificats protagonistes.

 

Jia Zhang-ke s’emporta un guardó pel seu esbós nihilista d’una Xina convulsa

El premi al millor guió ha estat per un habitual del festival com el xinès Jia ZhangKe, que ha participat fins a quatre vegades en la secció oficial, que ha presentat a concurs l’estimable pel·lícula A Touch of sin. Jia Zhangke esbossa un retrat col·lectiu de la Xina contemporània a través de diferents personatges que pateixen situacions límits que els porta a l’ús de la violència en totes les seves manifestacions. En una estructura desordenada i fragmentària, les diferents històries s’alternen fins a formar un heterogeni mosaic de la societat xinesa en què les explosions de violència personal apareixen como a única sortida en un clima de nihilisme desesperançat.

 

Bérénice Bejo aparca la comèdia lleugera per una inusitada intensitat dramàtica

El premi a la millor actriu ha estat per l’actriu Bérénice Bejo descavalcant a les dues actrius favorites de tothom per la seva magistral actuació a la pel·lícula guanyadora del certamen francès, La vie d’Adèle. Chapitre 1&2. Bérénice Bejo fa el salt a un registre molt més dramàtic després del divertiment de The artist dirigida ara pel director iranià Asghar Farhadi en la cinta francesa Le passé en el què és una nova aposta d’aquest director per seguir burxant amb gran eficàcia en els fils dels imprevisibles sentiments humans posats a prova. Enmig d’un terreny propici per a les explosions de les emocions en l’àmbit familiar quan emergeix un secret del passat trobem en aquest foc creuat a Marie (Bérénice Bejo) que està a punt de divorciar-se del seu primer home mentre conviu amb un altre home. El resultat és un melodrama enrevessat sobre les conflictives relacions humanes en què Farhardi és capaç de crear una espessa teranyina humana on tots els personatges es troben atrapats per construir un clima d’enrariment creixent a base de retrets, acusacions i ferides obertes que costen de tancar.

 

Bruce Dern commou en el seu paper d’avi solitari en trajecte a la dignitat

El premi al millor actor ha estat per Bruce Dern pel seu paper a Nebraska del director nord-americà Alexander Payne. Es tracta d’una pel·lícula d’aparença senzilla i ambició modesta que conté la història mínima d’un avi alcoholitzat, Woody Grant (Bruce Dern), entossudit a cobrar un premi d’un milió de dòlars que la dona i els fills li diuen que és una enganyifa publicitària. Es tracta d’un darrer acte determinació i de voluntat pròpia a càrrec d’un pobre avi que pateix símptomes de demència, figura de pare gens exemplar, home menystingut per tothom i marit anul·lat per una dona massa possessiva. És una pel·lícula que s’ajusta al format de road movie feta en blanc i negre que comença a créixer i a fer-se gran malgrat la senzillesa de la seva trama i on l’humor càlid, innocent i respectuós propi de Payne provoca que la melancolia, la tendresa, la humanitat, l’amor i l’emoció aflori fins a culminar en un preciós final d’aquells que t’arriben el cor i t’ericen la pell.

 

Hirokazu Kore-eda ens revela la complexitat de les relacions familiars a través de la simplicitat

D’altra banda, el premi del jurat ha estat pel japonès Hirokazu Kore-eda que a Like father, Like son segueix explotant amb delicadesa i subtilitat els lligams de sang dins de la família com a territori propens a la circulació indiscriminada de tota mena de sentiments i emocions. Planteja un punt de partida d’enorme poder dramatúrgic al presentar una situació d’infàncies creuades que qüestionaran les relacions paterno-filials establertes quan dues famílies antagòniques, dos models de vida diferents, reben una gran sotragada el dia que els anuncien que els seus respectius fills han estat intercanviats a l’hospital on van néixer. La grandesa de Kore-eda és que sap imprimir un aire de simplicitat desarmant a unes històries que reposen sobre les fluctuants relacions personals dins del cercle familiar. El japonès és un fabricant de melodrames vellutats i suaus gràcies a una realització transparent i neta capaç de desvetllar emocions primàries i despullades.

Joan Millaret Valls

Article escrit per a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta – ACPG

 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*