Discapacitat i fiscalitat

A Andorra, als efectes de poder gaudir de cobertura de la CASS sufragada pel Govern, tenen la consideració de discapacitades aquelles persones que acreditin un grau de menyscabament, valorat per la CONAVA*, igual o superior al 33%. Sempre que no tinguin cobertura de la CASS o d’una assegurança privada, per aquestes persones, el Govern pren a càrrec la cotització íntegra a la Seguretat Social. Sens dubte es tracta d’un incentiu destinat a estimular que les empreses contractin persones amb diversitat funcional. Suposa un menor cost laboral per l’entitat contractant, ja que l’empresari i l’assalariat han de cotitzar a la CASS només per la diferència entre el sou efectiu i la base per la qual cotitza el Govern. Crec que aquest benefici no és suficient i en caldria trobar d’altres de més efectius per fomentar la contractació de persones amb diversitat funcional. En el sector públic, poc o molt, es segueix contractant persones amb discapacitat. No és així en el sector privat on, per la crisi o pel motiu que sigui, no es contracta persones amb diversitat funcional o, en tot cas, molt poques.

Per incorporar nous incentius a la contractació, seria bo que, en l’àmbit fiscal, les prestacions o rendiments relacionats amb situacions de discapacitat no tributin per l’impost sobre la renda de les persones físiques i així sembla que ho contempla l’esborrany de la llei de l’IRPF. Un altra punt que, al meu entendre, seria positiu que consideri la llei, es refereix a la possibilitat de destinar un percentatge de la recaptació de l’ IRPF a polítiques d’atenció a les persones amb diversitat funcional. Si el nostre país posa en marxa l’obligació de declarar els revinguts econòmics a efectes fiscals, hauríem de tenir, crec jo, la possibilitat de posar una creu a la casella corresponent per manifestar la nostra voluntat de que una part d’allò que transferim a les arques públiques reverteixi en el col·lectiu de persones amb diversitat funcional. Posant una creu en una segona casella, el declarant també podria demanar que una altra part de la seva contribució fiscal es destini al clergat. Les dues opcions arreu son compatibles, és a dir, no s’ exclouen entre si i, per tant, hom pot posar una creu en ambdues caselles.

Afegir que les persones amb diversitat funcional crec que haurien de quedar exemptes també de la resta d’ impostos directes del nostre ordenament fiscal o, com a mínim, gaudir de taxes reduïdes en funció del seu grau d’invalidesa o dependència. A les persones amb diversitat funcional alguns Comuns les dispensen del pagament de l’impost de Foc i Lloc, si ho demanen.

La major despesa econòmica que, per la seva situació social, física, mental o altres eventualitats, han de patir les persones amb diversitat funcional, legitima la discriminació positiva que suposa l’exoneració, en tot o en part, de la seva contribució a les arques públiques. Un seguit d’enquestes realitzades demostren un important major cost de la vida pels integrants del col·lectiu. De manera entenedora el major cost el posa de relleu, en especial, un estudi aprofundit que va fer no fa molt l’Ajuntament de Barcelona.

D’una forma més genèrica, estic convençut de que una part de la futura recaptació fiscal, pel joc entre altres conceptes, hauria d’anar a cobrir programes de benestar social per polítiques destinades a millorar la qualitat de vida dels col·lectius més desafavorits que es troben en risc d’exclusió social.

*Comissió Nacional de Valoració depenent del Ministeri de Salut i Benestar d’ Andorra.

Lluís Ramon Samper

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*