No insistir en el que ens és dolent

A vegades un s’enfronta a reptes extraordinaris, que exigeixen tirànicament de nosaltres el màxim que podem donar a nivell personal, humà i espiritual. Et sents buit de contingut: tot el que tenies (o així et sembla) ho havies posat en lloc equivocat i ara t’adones que no era allò del que es tractava. I has de començar a investigar per dins, en els racons del teu cor, del teu amor propi, de les teves arrels, què és el que de debò vols de la vida. No de la vida en general, la que passa al carrer o a la teva vora … no. És de la cosa aquella que estàs fent, que estàs dramatitzant en primera persona, com en un conte que no s’acaba mai, ni quan et fiques al llit per dormir…. És un moment dur i complicat i l’has d’enllestir tot sol. A vegades tens la sort de tenir una mà amiga que estira els dits per donar-te coratge. Però pot ser molt fugaç.No imagino què passa pel cap de DSK, ni tampoc pel de la seva successora al càrrec de l’FMI. No puc saber què maquina el cap del ferotge conseller manostijeras, ni tampoc el de l’assassí que va donar una bossa-bomba a una nena afgana per fer-la esclatar. No sé com Timoixenko aguanta la pressió del judici per abús de poder a Ucraïna, ni tampoc com ho fa Victoire Ingabire, acusada de terrorisme i de negar el genocidi ruandès, assentada al Tribunal Penal Internacional.Tots ens hem de capbussar en les nostres accions, gestos, pensaments, intencions…. i saber què és honest i què ens fa feliços. Per què hem arribat a on som, i com ho farem per anar més lluny. És una assignatura que ens toca, un dia qualsevol, en un moment tal, ocasió qual. I no cal que sigui portada de diari. Però si ho és, encara és més difícil d’empassar i de tenir el cap clar.

Ben pensat però, la vida, en realitat és això: anar aprenent sobre nosaltres mateixos i fer del nostre llibre de ruta, un destí. Acabes descobrint que en la mesura que t’acastelles en una decisió, una actitud o una persona, o en la mesura que atrapes i mires de prop els moments que et viuen i deixes que et transformin… en aquesta mateixa mesura queda configurada la teva vida. Si ets més dur, la teva vida és més difícil. Si resultes més flexible la vida et permet gaudir més de les experiències.

Podríeu dir-me que parlem d’un altre tòpic, aquest, molt en boga en els darrers temps per cert. I sense dubte, tindreu raó. Però, qui ho diu que els tòpics no serveixen per a res? Aquest és un tòpic que és molt útil de recordar. Sobretot, en aquests moments feixucs, quan un s’enfronta a reptes extraordinaris.

Quan sents que no t’agrada el que vius, que és massa difícil, que tens ganes de plorar i no saps per què, que l’alè s’escola i no saps per on…. quan ningú té la resposta que et fa veure clar quina és la decisió que portarà a la felicitat. És quan t’adones del pes de la teva vida. Del pes específic. Del que has fet, del que podies haver fet i no has fet. Del que voldries i no pots. Del que has de fer. Del que ets en essència. És quan descobreixes qui ets. I, si tens una mica de sort, cap a on vas…

Cristina Orduña

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*