Meritocràcia i transparència

Fa uns mesos vaig llegir un article on es recollia una anàlisi comparativa feta en diferents països del món, en relació amb l’opinió dels seus habitants davant l’afirmació “Els rics es mereixen la seva fortuna”. A banda de constatar que el rànquing de respostes afirmatives estava encapçalat pels països d’Amèrica del Nord i Austràlia –gairebé el 60% dels enquestats deien estar d’acord amb l’enunciat–, també podem veure que a la cua de la classificació es trobaven els països del sud d’Europa (Espanya, Grècia, Itàlia) així com els antics països de l’Est, amb només un 20% d’acord.

En aquell moment l’articulista afirmava que la forma de respondre a la pregunta indicava la percepció que definia la posició ideològica d’una persona, de forma més precisa que l’etiqueta d’“esquerra” o “dreta”, ja que –segons deia– la percepció del paper que juga el mèrit en la societat determina el grau d’igualitarisme que els ciutadans demanden: allí on la riquesa i l’èxit professional eren percebuts com una conseqüència del mèrit, la protecció social hi era menor i hi havia una major llibertat econòmica, mentre que en els països més solidaris o amb major protecció social els ciutadans creien en major nombre que la fortuna és aleatòria i que es devia a qüestions de l’atzar, com haver nascut en una “bona família” o tenir bons contactes.

No entraré a valorar l’extrapolació comentada, simplement perquè l’argumentació no em sembla suficient i, sobretot, perquè bàsicament les dues opinions són igualment vàlides, et trobis en un estat liberal o en un estat social. Qui s’esforça més estudiant i treballant i qui arrisca més per emprendre sol obtenir millors resultats, però també és cert que l’entorn familiar i els contactes faciliten molt la vida a alguns mentre suposen una barrera gairebé infranquejable per a uns altres, i no parlem de l’èxit quan ambdues situacions coincideixen.

En relació amb els països, al final de la llista, en els quals els seus ciutadans consideraven que vivien en una societat molt poc meritocràtica –és a dir, que el bressol i els contactes polítics eren determinants a l’hora de fer fortuna–, podem veure com avui són els que estan tocats més profundament per la crisi. D’aquí a relacionar aquesta percepció ciutadana, aparentment subjectiva, com estretament relacionada amb l’evolució econòmica i política només hi ha un pas, sobretot quan veiem les estadístiques sobre la corrupció en els diferents Estats i constatem que els països més convençuts de que els rics es mereixen la seva fortuna són els que pateixen menys corrupció, mentre que, al contrari, els països que menys ho creuen són els que pateixen més corrupció i els que es troben avui amb un desgavell econòmic i financer.

Fora bo poder analitzar també els nivells de transparència dels diferents Estats comparats, ja que el més probable és que els països amb menys corrupció són els que gaudeixen d’una gestió política més transparent i, doncs, on els ciutadans creuen que els que assoleixen l’èxit és perquè se’l mereixen, mentre que els països on menys transparència hi ha són els més corruptes i on és més fàcil “arribar” per les vies de “l’endoll”, de la recomanació o del favor.

Com gairebé sempre (i potser per sort) Andorra no figurava en cap de les llistes, per això podem imaginar lliurement on ens trobaríem en el cas d’haver contestat la pregunta. Per la meva part estic convençuda que per als nostres ciutadans hi ha un abans i un després: si bé la meritocràcia havia pogut ésser un convenciment per a molts al llarg dels anys 60, 70 i 80, crec que a la dècada dels 90 hi va haver un punt d’inflexió i que avui probablement la majoria ciutadana diria que la família i les bones relacions són claus a l’hora de fer fortuna o de tenir èxit al nostre país. Reprenent el fil d’allò que he dit abans, som un país amb poca transparència, on ens trobem amb rics molts rics i una classe mitjana que cada cop es va aprimant més cap a la banda baixa, i on si ningú s’atreveix a parlar de corrupció, l’eufemisme de la microcorrupció fa diana, ja que els favors, els endolls i els tràfics d’influències si bé han estat sempre presents i s’han tolerat durant l’ona econòmica expansiva, ara en un entorn de crisi global ja no els vol veure ningú.

 

Montserrat Ronchera

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*