S’ha escrit un crim…

No us passa que com més s’acceleren els esdeveniments, que com més polèmiques hi ha al vostre voltant, menys sabeu el que dir?

La cosa cau bé, aprofitaré per ser molt breu, que ja ho diu la Candela que darrerament m’enrotllo molt!!

De detectius, espies i espietes….

De ben joveneta, em vaig aficionar a la novel·la negra. Guardo com un tresor, totes les novel·les de la Cua de Palla, aquelles que em van fer descobrir aquells detectius tan glamourosos com en Lew Archer, Sam Spade, Philip Marlowe, irreverents, pocasoltes, i amb un sex-appeal desmesurat… També tenien els seus èmuls a la televisió, com en Magnum, i les seves versions més casolanes com Miss Marple, Hercule Poirot, o la Jessica Fletcher… Alguna cosa que tenien en comú, és aquesta imatge de antiherois, en oposició als espies fantàstics com en James Bond, o la col·lecció de salvadors de la pàtria eixits en la seva majoria del Còmic, com els Super-herois…

També he trobat sempre apassionants els relats d’espionatge que ens han obsequiat escriptors com en John Le Carré o Ian Fleming, on el rocambolesc s’alia amb les ideologies , la historia, els tripijocs politics i estratègics.

Lluny d’aquesta idea certament romàntica que m’he anat forjant del tema, l’espionatge és una activitat tan antiga com la humanitat mateixa, i l’objectiu és d’obtenir secretament informació militar, política, econòmica, personal del veí sigui amic o enemic. Hi ha hagut espies des de temps immemorials, en temps de guerra i en temps de pau, no obstant la “guerra freda” posterior a la segona guerra mundial , i la divisió del mon en dos blocs, va fer que s’exacerbessin les tensions i l’obsessió per la seguretat, i que cada país es dotés de la pròpia agencia d’espionatge i contraespionatge, amb els seus mítics espies i agents dobles…

Amb la caiguda del Mur de Berlin, lluny de perdre importància, aquestes practiques s’han anat diversificant, prenent més importància, l’espionatge industrial, econòmic, i sobretot personal.

D’una part l’espionatge es justificaria per el coneixement dels punts forts i els punts febles de l’enemic en vista a poder-se defensar o be atacar amb un coneixement precís de la situació. El cas és que amb el temps, totes les dades que es recullen son en realitat una arma més …

Són guerres submergides, d’amagatotis.. Lluites de poder a cops de secret inconfessables que poden fer caure governs…

De amiguismes, corrupteles i corrupcions…

Lo meu, els meus… El que diferencia la nostra cultura de la dels països nòrdics, és probablement aquesta idea que ens fem del que ens pertany.

Les nostres pertinences, el nostre patrimoni, van més enllà de la pura propietat patrimonial material, els nostres son la nostra família, els nostres amics, la gent que ens és propera en general. Per això si podem, els afavorim, els mimem, els protegim i els hi perdonem les malifetes, perquè al cap i a la fi, son dels nostres no? Ells farien el mateix no?

I si els nostres estan cometent un robatori, una il·legalitat, un crim contra el be de tots?

Aquí esta el problema… El bé de tots, el be comú de tothom. És nostre també? Que no l’hauríem de defensar contra aquests “nostres” que l’estan atacant?

En fi, que com diu la Noe…” que tot està molt complicat..”

És normal, que amb tanta gent reclamant transparència, hi hagi mal humor i nerviosisme en l’ambient, uns, els espies, que temen pel seu lloc de treball, i els altres, tan generosos amb els nostres, patint per aclarir els límits de lo nostre…

Escrit per a l\’espai d\’opinió de \’Ningú és Perfecte\’ de Ràdio Valira

Facebook Twitter 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare
Mar Velazquez ha dit a FaceBook que li agrada aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*