Desinformació

Segons la wikipedia, amb el grau de veracitat no sempre contrastat que comporta, periodisme, és l’activitat que consisteix a recollir, verificar, o bé comentar fets per posar-los a l’abast del públic en el mitjans, respectant una mateixa deontologia.

En teoria en una societat democràtica, l’a informació de premsa presenta tres característiques:

-Ha de ser d’actualitat i d’interès general.

-Ha d’haver estat seleccionada i elaborada per una consciència lliure, formada en la recerca de la veracitat, i amb preocupació pel bé comú.

-Ha de ser difosa per un mitjà que garanteixi la independència del periodista en relació a qualsevol poder, polític, ideològic, econòmic.

Un mitjà pot estar compromès, però sempre amb la condició de respectar els fets, de mirar per l’ interès general i d’exposar clarament el termes del seu partidisme.

Sovint s’ha anomenat el periodisme el quart poder, pel paper crucial que ha de jugar en una democràcia, basada en el desenvolupament de les diferents llibertats publiques, en particular la llibertat d’expressió, i el dret a la informació del ciutadà.

El cas és que sovint la teoria és molt bonica i la realitat és una altra. De la mateixa manera que la medicina, a priori la ciència i la pràctica que cerca restaurar la salut de l’esser humà, va donar un “Angel de la mort” com en Mengele, el periodisme també te la seva part obscura, els crims mediatics , o les conseqüències mortíferes de la desinformació.

Hi ha una majoria de mitjans amb una tendència a la unanimitat de la informació que s’han anat desenvolupant fins el punt d’eliminar gairebé totes les veus dissidents dels canals d’informació no marginals o alternatius. Quin es l’objectiu d’aquesta uniformitat en la informació? Potser amagar els crims comesos per les elits occidentals amb total impunitat ?

Sense la complicitat dels mitjans de massa, les guerres d’Irak, d’Afganistan, el desmembrament de Líbia o la baixada als inferns de Síria no haurien estat tant fàcilment acceptables pels ciutadans occidentals.

Quan l’ OTAN va decidir atacar Afganistan desprès de l’ 11S, la premsa va renunciar conscientment a interrogar-se sobre les motivacions reals d’aquella guerra. Durant l’a invasió d’Irak , els mitjans van repetir una i altra vegada, la informació sobre la presència d’armes de destrucció massiva, com a justificació. També van ometre l’armament per part de les potencies occidentals de les milícies Wahhabites, properes d’Al-Qaeda, per aconseguir objectius geoestratègics a Líbia. Aquestes mateixes forces integristes que ara combat França a Mali. Combats entre exèrcits armats pels mateixos mercaders…

Són crims mediàtics atribuir la paternitat d’un conflicte a un clan, per poder fer caure un règim que ja no correspon als objectius occidentals en una regió donada. Hi va haver crim mediàtic quan la premsa va triar de silenciar el suport dels Estats Units als colpistes d’Hondures. Hi ha crim mediàtic quan els mitjans callen les implicacions per les llibertats de la llei NDAA (National Defense Authorisation Act) promulgada pel premi Nobel Obama, que autoritza les detencions arbitràries de ciutadans civils americans o estrangers.

Són crims mediàtics quan occident pot armar grups de terroristes, organitzar massacres de civils sota cobert d’una guerra civil i religiosa, tot plegat encobert pel silenci de la premsa, silenci que cobreix els crits de les tortures i dels suplicis. Són crims mediàtics, quan cap gran mitjà de premsa cerca explicacions a les aliances amb països defensors del terrorisme islàmic, de la desigualtat entre homes i dones com Arabia Saudi o Quatar.

Parlem de crims mediàtics perquè alguns mitjans, deliberadament, han triat ser els portaveus d’unes elits a les quals pertanyen i amb les quals s’identifiquen. Elits que cometen crims de manera reiterada, crims de guerra, crims contra la humanitat, contraris als valors de la Declaració dels Drets de l’Home, aquella on es contempla el Dret a la Informació .

La incompetència i el desconeixement no són excusa per descartar la responsabilitat directa dels mitjans en aquests crims, ja que altres mitjans alternatius sí ofereixen aquesta informació. La submissió voluntària a la paraula oficial és el denominador comú dels mitjans de massa, i tants errors i aproximacions en la  informació no poden ser fruit, mes que d’una voluntat de desinformació, i de desmobilització de la consciència dels ciutadans. Només recordar una evidència: la desinformació mata innocents.

Finalment és el ciutadà qui te la responsabilitat de conformar-se amb una informació ben amanida o de cercar i exigir totes les dades i anar més enllà d’aquestes.

El Dret a la Informació té com a subjecte el ciutadà, i aquest ha de ser crític amb aquesta. Si bé el periodista te l’obligació de transmetre una informació veraç i d’utilitat, el ciutadà ha de rebre-la i fer-ne la seva pròpia anàlisi. Per això és important la pluralitat de la informació…

No podem conformar-nos amb un periodisme fet de silencis, de comunicats oficials i de rodes de premsa sense preguntes a allò de 1984. Tampoc hem de tolerar el periodisme de xafarderies, que entrega a les persones en carnassa a l’opinió publica. Val a dir que sovint, el propi consumidor és qui, amb la seva actitud, afavoreix les derives d’algun tipus de premsa.

Jo, com a “opinadora” de pa sucat amb oli que sóc, el que espero de la premsa, és que no m’amagui les coses que realment em poden ser útils per forjar-me una opinió, i que no m’intoxiqui amb dades tendencioses i parcials.

Per cert … Que això no vol dir que aquestes dades m’hagin d’agradar necessariament … Però m’hi arrisco..

Escrit per a l\’espai d\’opinió de \’Ningú és Perfecte\’ de Ràdio Valira

Facebook Twitter 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*