Com sabem, el mot relleu correspon, en una de les seves accepcions, a l’acció de rellevar. En un dels seus significats, es pot referir, per exemple, al canvi de la tropa cansada per una altra de refresc, si emprem termes militars.

Per analogia, es pot aplicar el mot relleu també a l’àmbit laboral. Es tracta, en aquest cas, de que les generacions antigues siguin substituïdes per les noves i el gruix del pes del treball recaigui sobre les persones joves, fortes i possiblement més ben preparades.

No té sentit que mentre hi han persones joves a l’atur, en hi hagin de grans que, per obligació, hagin de seguir treballant sense tenir ni l’esperit, ni les forces, ni la formació actualitzada per continuar.

La renovació no és patrimoni de l’edat però sense la incorporació activa de les noves generacions esdevé gairebé impossible.

Potser seria més lògic intentar invertir la situació actual, obrir pas a la incorporació de les noves generacions en el mercat de treball i fer gaudir d’una prejubilació o jornada a temps parcial a les persones grans, segons sigui el cas .

Si per una persona jove ja es difícil trobar feina ho és molt més per una persona que ha sobrepassat els 40 anys, la qual cosa s’agreuja molt quan l’edat de la persona en atur s’apropa al retir.

Crec que ha arribat l’hora del pragmatisme. Sembla congruent que si es produeix més bens amb les mateixes persones empleades, cal repartir equitativament el treball fent menys hores. Ara tenim excés de feina per uns i atur per altres.

D’aquesta forma potser donaríem solució a l’ assignatura, pendent de la nostra societat, de fer compatible la vida laboral amb la vida familiar. És obvi que d’aquesta forma reduiríem l’atur entre les persones joves.

Si finalment Andorra s’inclina per endarrerir la jubilació als 67 anys, com han fet el nostres països veïns, potser estarem anant en el sentit invers al que caldria per redreçar l’actual desastrosa situació econòmica i social.

Amb un tal decisió sens dubte estaríem barrant el pas de les noves generacions per incorporar-se al mercat laboral amb l’efecte perniciós afegit d’ augmentar l’atur en les franges més altes d’edat, si s’abarateix l’acomiadament.

Per justificar l’endarreriment de l’edat de jubilació es donen per certes dues premisses que, al meu entendre no estan demostrades. D’un costat es diu que vivim més anys i que, en viure’n més, també es podrà treballar més temps.

La suposada major esperança de vida que van mostrant les estadístiques a occident son, cert, un reflex de la disminució esglaonada de la mortalitat infantil experimentada al llarg dels anys però poca cosa més.

Ens equivoquem en creure que es podrà treballar més temps. No per viure més anys, si és que els vivim, l’envelliment s’endarrereix. A causa de les noves patologies que van sorgint, fins i tot ara s’avança l’envelliment a edats inferiors a les d’abans.

Les mitjanes estadístiques no son sensibles a les diferencies socials. És prou conegut que les persones amb poder adquisitiu alt viuen més anys que les que el tenen baix, que fan els treballs més feixucs i, per tant, sofreixen molt sovint un major desgast físic i mental que fa forat en la seva salut.

Es pot deduir doncs que en endarrerir l’edat de jubilació estaríem discriminant als més pobres respecte als més rics ja que aquests, en tenir una major esperança de vida, podran gaudir de la pensió de jubilació durant més anys que els primers.

Continuar fent flexible d’edat de jubilació, en les condicions que es fa ara, seria ideal car permet prendre el retir en funció de les pròpies necessitats, estat físic i desigs. Això no vol dir que no hi han d’haver canvis en les pensions de jubilació però no endarreriment de l’edat o disminució de l’import.

Si les cotitzacions socials dintre d’uns anys no fossin suficients, el govern podria finançar-les directament a través d’impostos com fan molts països europeus. El que siguin o no viables les pensions no és una qüestió econòmica sinó política.

Seria interessant que es consultés a la societat civil andorrana si creu convenient endarrerir progressivament l’edat de jubilació als 67 anys.